El Jardí de Menuda Natura

Banderes.Caputxina. Roser moro. Paradís. Castellà: Bandera Española. Confite. Frutillo. Banderita. Portuguès: cambará-de-cheiro. Francès: Lantanier. Anglès:Spanish Flag. West Indian Lantana. Bahama tea, Miss huff hardy lantana, Red sage, Wild sage, Yellow sage. Alemany: Wandelröschen. Neerlandès: Wisselbloem.

NOM CIENTÍFIC: Lantana camara L.

SINÒNIMS: Lantana strigocamara R.W. Sanders; Camara aculeata [(L.) Kuntze]; Lantana crocea Jacq.

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli molt ramificat, original d’Amèrica tropical, que produeix branques llargues, de secció quadrangular, que tenen tendència a penjar però amb l’extrem alçat. No passa del metre d’alçada, doncs la tendència al creixement caigut no ho permet.Té fulles oposades, peciolades i gruixudes amb el marge dentat, de forma ovalada i l’àpex agut, aspres per la cara superior i amb pèls fins pel revers. Les flors es disposen en inflorescències terminals amb petites flors grogues que van tornant-se de color rosa, ataronjat i vermell, de manera que es barregen sovint flors de diferents colors a la mateixa inflorescència que sembla una umbel·la, tot i que és una cima. A les regions de clima mediterrani floreix abundantment durant quasi tot l’any. El fruit és una drupa negra brillant a la maturitat de la grandària d’un pèsol que és tòxica per als humans.

Hi ha diferents cultivars amb flors grogues (Flava), blanques amb el centre groc (Victoria), blanques que van fent-se violetes (Sanguínia)...

ATENCIONS: Requereix poques atencions, tan sols cal ubicar-la a ple sol i en àrees d’hiverns suaus perquè és sensible a les gelades. No és gens exigent amb el terreny. Vegeta bé amb sòls pobres i és resistent a la sequera. Només cal podar les branques per mantindre la forma i dimensions que desitgem a finals de l’hivern.

La seua naturalesa resistent a les malalties, poca exigència hídrica i adaptació a tot tipus de sòl l’han convertit en una de les espècies més populars en jardineria.

CONSELLS: Per l’`hàbit penjant de les branques resulta molt cridanera plantada en jardinera elevada o a dalt de murs i talussos. S’estén amb facilitat, perquè arrela pels nusos que estan en contacte amb la terra, el que la fa ideal per a cobertes vegetals i colonitzar la superfície del sòl amb pocs individus i amb poc temps.

Multiplicació per llavor o esqueix lignificat després de la floració

SABIES QUE… El genèric Lantana deriva del llatí “lentus, -a, um” que significa flexible, dúctil, per la tendència de les branques a corbar-se com el vímet.

L’epítet específic camaraés el nom vernacle que en Amèrica del Sud li donen a aquesta planta.

És una de les cent espècies exòtiques invasores més dolentes del món, segons el llistat de la Unió Internacional per la Conservació de la Natura. A la Índia, Austràlia i Àfrica ha colonitzat amples àrees de les que no han pogut eradicar-la. Resisteix el foc i brota ràpidament en les zones cremades i impedeix la regeneració amb espècies natives.

Família Verbenaceae

Tell. Farot. Til·ler de fulla gran. Castellà : Tilo. Tilero. Tilia. Teja. Tejo blanco. Tellera. Texa. Tey. Tilar. Èuscara:Ezku. Astigarr. Sarats. Francès: Tilleul à grandes feuilles. Anglès: Largeleaf Linden. Bigleaf Linden. Italià: Tiglio nostrano. Alemany: Sommerlinde. Großblättrige Linde. Neerlandès: Zomerlinde. Grootbladige Linde.

NOM CIENTÍFIC: Tilia platyphyllos Scop.

SINÒNIMS:Tilia valdepubens Sennen; Tilia officinarum Crantz;

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli que pot abastar els 35 metres d’alçada originari d’ Europa i el sud-oest d’Àsia. Desenvolupa una copa en forma de con sobre un tronc d’escorça grisenca i clevillada longitudinalment, amb les fulles alternes, arrodonides, amb el marge dentat i el limbe en forma de cor, asimètric a la base, de color verd fosc a l’anvers i més clar al revers on ressalta la nervadura palmada. Té les flors molt petites, en cimes de tres a sis flors amb cinc pètals de color groc blanquinós que desprenen un suau i agradable perfum, estams nombrosos amb llarg filament i anteres grogues. La inflorescència penja d’una bràctea en forma de llengüeta característica. Floreix a finals de la primavera i principis de l’estiu. El fruités globós amb pèls curts i costelles marcades.

ATENCIONS: Creixen bé en sòls calcaris i silícics, a condició de que siguen rics en nutrients. Són exigents respecte a la humitat, especialment els primers anys. Si bé quan estan ben arrelats resisteixen cert grau de sequera no porten bé les altes temperatures de l’estiu.

CONSELLS:És un arbre de grans dimensions, pel que cal ubicar-lo en llocs on puga créixer sense molestar-nos, encara que admet podes per mantindre’l en les dimensions adequades. Per fer-nos una idea de fins a quin punt admet la poda podem veure que els holandesos guien el brancatge en un sol plànol, de manera que l’arbre adquireix la forma d’una raqueta de tennis. Un arbre sense podar oferirà, però, un aspecte imponent fins i tot a l’hivern, mostrant l’estructura del brancatge sense fulles.

Un problema que solen presentar els til·lers és que són atacats per pugons que omplin les fulles d’una melassa on es cria un fong que fa malbé les fulles i pot deslluir l’espectacle de les bellíssimes coloracions de les fulles abans de caure a la tardor.

Són adequats per a grans jardins i parcs urbans, doncs suporten bé la contaminació però les arrels dels exemplars grans poden fer malbé el paviment.

Multiplicació per esqueix, doncs les llevors tenen la coberta molt forta i germinen amb dificultat.

SABIES QUE… El genèric Tiliave del llatí “tilia, -ae, el nom que donaven els romans antics al Til·ler. El nom específic platyphyllos deriva del grec "Platysπλἄτύς", que significa ampli, ample, i "φύλλον phyllon", que significa limbe, és a dir, de limbe ample.

Les flors del til·ler s’empra a tot el món com tranquil·litzant per calmar l’excitació nerviosa, com un sedant o relaxant suau. S’arrepleguen les flors obertes, es sequen a l’ombra en un lloc ventilat i s’emmagatzemen en pots de vidre hermètics o en saquets de tela.

Conta la mitologia grega que Filira va engendrar el centaure Quiró, fill de Saturn convertit en cavall. En veure el monstre engendrat va demanar als deus que no la deixaren entre els mortals; aquests hi accediren i la van convertir en un arbre nobilíssim: el til·ler.

Família Tiliaceae

Gerani vellut del Jardí de Vivers de València

Castellà:Platanillo. Gerànio de California. Anglès: Velvet Groundsel, California Geranium.

NOM CIENTÍFIC:Senecio petasitis (Sims) DC.

SINÒNIMS: Rotllana petasitis (Sims) H.Rob. & Brettell.; Cineraria platanifolia Schrank;Cineraria petasitis Sims;

DESCRIPCIÓ: Arbust, procedent de sud-oest de Mèxic, que arriba amb rapidesa al metre i mig d’alçada, molt ramificat, que adquireix una atractiva arquitectura de forma arrodonida. Les fullesgrans donen la imatge d’una planta frondosa d’aire tropical. Són de nerviació palmada, amb el marge amb grans lòbuls i coberta de fins pèls com de vellut, de color verd que enrogeix amb el fred. Les florsapareixen a finals de l’hivern sobre grans panícules terminals de capítols amb lígules a les flors

exteriors de color groc fort que contrasten amb el verd de les fulles i resulten força atractives per a les abelles, les papallones i les aus, a més de regalar-nos la seua bella floració hivernal. Els fruits són petits aquenis proveïts de plomall blanc.

ATENCIONS: Vegeta bé tant a ple sol com a ombra parcial i no és exigent en quant al substrat, car accepta qualsevol tipus de terreny. Suporta cert grau de sequera millor que l’embassament. És sensible a les baixes temperatures, a – 4⁰ C es gelen les fulles i les tiges però rebrotaran, si el fred no supera els -11⁰C, a la primavera següent.

CONSELLS: Cal podar a la primavera per aconseguir un arbust més compacte que decorarà tot l’any el massís, junt a altres plantes, o lluirà les grans fulles d’aire tropical plantat en solitari.

Multiplicació per esqueix a la primavera.

SABIES QUE… el genèric Senecio deriva del grec “senex” que significa vell, en referència al papus dels fruits que semblen la barba d’un vell. El nom específic petasitis també deriva del grec, “petàsos” que significa barret d’ales grans, per la forma de les fulles.

A Nova Zelanda és considerada una planta invasora, doncs competeix amb les espècies natives als llocs oberts i marges dels boscs, per la qual cosa està prohibida la seua venda, propagació i comercialització.

FamíliaCompositae (Asteraceae)

Rosa amb 9-16 pètals

Amb una alçada de 60/70 cm és un roser arbustiu adequat per a jardí, per a tanques o bardisses baixes, formant grups o per al jardí rocós. És un roser de floració primerenca i abundant, des de després de les gelades fins a l’hivern següent, i té una gran resistència a les malalties i al fred, doncs resisteix les gelades. Requereix exposició a ple sol i reg a sovint, si més no als mesos de més calor, durant els dos primers anys i per a obtindre majors floracions.

Rosers Pink Knock Out al roserar del Jardí de Vivers de València

És important la poda que cal fer a finals de l’hivern, quan no hi haja perill de gelades. Tallarem les tiges deixant-ne aproximadament un terç amb quatre o cinc gemmes. Cal eliminar les branques seques, les que vagen cap al centre i les que es molesten entre sí. Així aconseguirem una brosta i una florida més vigoroses. A més, si anem llevant les flors marcides estimularem el creixement de noves roses.

Aquest roser va ser descobert per Alain Meilland en l’any 2000, i introduït a França per Meilland Internacional el 2005 amb el nom de 'Rodin'. Floreix en onades, en raïms, mostrant els pètals de color rosa porpra que contrasta amb el verd amb reflexos blaus de les seues fulles.

Pertany al grup de Roses Floribunda

Teucri blau. Teucri fruticós. Castellà: Olivilla. Salvia amarga. Portuguès: Mato branco. Italià: Rosmarinone. Camedrio femmina. Fior d'api. Francès: Germandrée arbustive.Anglès: Shrubby Germander. Silver Germander. Alemany: Baumgamander. Silbergamander.

NOM CIENTÍFIC:Teucrium fruticans L.

SINÒNIMS: Teucrium latifolium L.

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli de tiges quadrangulars molt ramificades, procedent de la mediterrània, que ací trobem cultivat o, rarament, com subespontani. És apreciat en jardineria pel seu fullatge dens, grisenc, que admet podes fortes i severes, i l’abundant floració, amb flors de color malva, amb les que ens obsequia durant tota la primavera i l’estiu i, si no es poda, també durant l’hivern. Les fulles són oposades, el·líptiques, allargades, de marge sencer, amb l’anvers verd fosc i el revers blanquinós per la densa pilositat gris que la cobreix. Les florssón grans, de més de dos centímetres, amb la típica forma del gènere: un sol llavi inferior amb cinc lòbuls i els quatre estams i l’estil formant un arc a sobre. El fruit són núcules obovades amb pèls de color bru fosc.

ATENCIONS: Li agraden les ubicacions assolellades,on desplegarà tot el seu potencial decoratiu. Suporta bé la sequera, els sòls pobres i les inclemències de vora mar, però li s’assenta malament el terreny pesat, l’excés d’humitat o un drenatge deficient. No tolera, però, el fred com les altes temperatures, doncs no suporta les gelades per sota dels -5 ⁰C.

Cal podar amb freqüència, doncs admet podes fortes i, a més a més, obtindrem un arbust més compacte. Si no es poda pot arribar als 2,5 metres d’alçada.

CONSELLS: L’escassa exigència hídrica la fa ideal per al jardí xeròfit, tant en grups heterogènics, on ressaltarà l’aspecte grisenc, com per a tanques.

És un arbust molt utilitzat per a fer figures geomètriques com cubs, esferes, cons, etc. o altres tipus de figures (topiària) degut al ràpid creixement i la densa ramificació.

Multiplicació per llavor o esqueix a finals de l’estiu.

SABIES QUE... El nom del gènere Teucriumderiva del grec “Teûkros, -ou,” que era Teucro, el fill de Telamó i germanastre d’Àjax el de la guerra de Troia. Amb el nom de Teúkrion (que va passar al llatí “teucrion, -um”) es denominaven diverses plantes incloses actualment al gènere Teucrium.
El nom específic fruticans, ve del llatí “frutex, -icis”, que significa arbust, brot, en al·lusió a que les tiges estan lignificades i són arbustives.

Aquesta espècie està inclosa a l’ORDRE SCO/190/2004, de 28 de gener, que estableix la llista d’espècies de venda prohibida o restringida al públic per la seua toxicitat. S’han donat casos de toxicitat en persones que la consumien en règims per aprimar-se.

És una espècie protegida a França, on només es troba als Pirineus orientals.

FamíliaLabiatae (Lamiaceae)

Pitòspors retallats del Jardí dee Vivers de València

Occità: Pitospòr . Castellà: Pitósporo japonés. Azahar de la China. Italià: Fitosforo . Pittosporo cinese . Francès: Pittospore du Japon, Pittospore de Chine. Anglès: Japanese pittosporum. Japanese mock-orange. Japanese cheesewood. Alemany: Chinesische Klebsame. Neerlandès: Kleefzaad.

NOM CIENTÍFIC: Pittosporum tobira (Thunb.) W.T. Aiton

SINÒNIMS: Euonymus tobira Thunb.

DESCRIPCIÓ: Arbust que pot arribar als 5 metres d’alçada i prendre forma d’arbre, de procedència xino-japonesa, amb fulles perennes agrupades als extrems de les branques, espatulades en forma de cullera, amb l’àpex arrodonit i escotat, de consistència coriàcia i un nervi ben marcat a l’anvers, de color verd brillant i el marge enter. Les flors, en cimes corimbiformes, són groguenques o blanques, aromàtiques, amb olor a tarongina; cinc sèpals iguals, cinc pètals ovats-lanceolats blanc o groguencs; cinc estams llargs en les masculines i més curts i gruixuts en les flors femenines. Fruit en càpsula ovoide amb tres valves que s’obrin mostrant les llavors vermelloses amb una substància viscosa.

Floració exuberant de pitòspor en forma d'arbre (Jardí de Montfort, València)

ATENCIONS: Són plantes de fàcil cultiu. Prefereix ubicacions lluminoses i llocs càlids però vegeta bé a l’ombra si el clima no és massa fred. No és gens exigent en quant al sòl, i s’adapta a terrenys pobres a condició de que siguen sols i estiguen ben drenats, doncs l’excés d’humitat acaba podrint les arrels. No necessita mols regs però cal regar més d’abril a setembre.

CONSELLS: S’empren sovint per construir tanques, bardisses i grups arbustius per la sorprenent capacitat de reacció a la poda, car pot sotmetre’s a podes extremes i freqüents sense por a perjudicar-lo perquè mantindrà sempre una bona densitat si es retalla amb regularitat, preferentment en abril i maig. També s’utilitza amb èxit per defensar el jardins exposats al vent del mar.

La facilitat i rapidesa en la regeneració fan d’aquesta una planta ideal per a la topiària, per retallar arbrets, piràmides, cons, etc.

Multiplicació per llavor o per esqueix

SABIES QUE… El nom del gènere Pittospurum deriva del grec i significa llavors apegaloses, i el nom específic tobira és el nom de la planta en Japó.

Hi ha nombroses varietats adaptades a la demanda de jardins grans i petits i inclús varietat nanes per cultivar en contenidor

És una planta molt resistent a la contaminació de les grans ciutats.

FamíliaPittosporaceae

Castellà: Tulipán. Portuguès:Túlipa. Italià: Tulipa. Francès: Tulipe. Anglès: Tulip. Alemany: Tulpen. Neerlandès: Tulp.

NOM CIENTÍFIC:Tulipa sp.

DESCRIPCIÓ:És una planta bulbosa de primavera cultivada des de fa molt, pel que hi ha milers de varietats de formes i colors. Els híbrids són el resultat de segles de seleccions i creuaments. Per classificar les aproximadament 4.000 varietats, s’han agrupat en 16 grups atenent a la talla, l’època de floració, o el tipus de flor. A banda dels híbrids hi ha les tulipes, anomenades “botàniques”, que són espècies més o menys silvestres amb nom científic binominal.

Als prats i matollars dels estatges montà i subalpí de les nostres terres creix, a l’abril, la Tulipa sylvestris, l’única espècie autòctona.

Són plantes herbàcies amb una tija simple que surt del sòl, embolcallat per fulles linears, ovades o lanceolades. Les flors són hermafrodites, normalment erectes a l’àpex de les tiges floríferes.

ATENCIONS: Els bulbs de tulipes s’han de plantar a la tardor, a una profunditat aproximada del doble de l’altura del bulb i separats uns 10 cm, en terra solta i ben drenada, doncs l’excés d’humitat acabarà podrint el bulb.

Quan la flor és marcida cal tallar la tija i deixar les fulles per que el bulb puga emmagatzemar reserves. Quan les fulles es sequen desenterrarem els bulbs i els deixarem, nets, a un lloc sec i obscur, fins la tardor que tornarem a plantar-los.

CONSELLS: Poden plantar-se en test, però com més lluiran és en massissos compactes, quan més gran millor, on aconseguirem un gran efecte decoratiu.

Multiplicació: Quan desenterrem els bulbs veurem d’altres més menuts que han crescut del bulb mare. Els plantarem apart, perquè es facen grans i tinguen capacitat de florir.

SABIES QUE…Tulipa deriva del turc “tülbend” , que és una adaptació del persa “dulband”. Ambdues paraules signifiquen turbant, en referència a la forma de les flors, que sembla un turbant.

Fou l’Imperi otomà el que va començar a desenvolupar les primeres generacions de tulipes domèstiques. Les tulipes són el motiu més representat a les estàncies i el serrall del palau de Topcapi. Segons alguns autors el cultiu de les tulipes es remunta al segle XVI, i deriven de l’espècie Tulipa gesneriana, però estudis recents documenten que el toledà Ibn Massal portava bulbs de tulipa des d’Iran entre els segles XI i XII per cultivar-los a Al-Àndalus.

Tots els anys se’n planten milions en els jardins de tot el món, tot i que la seua vida és curta, el que no té explicació, com tampoc la té el que s’anomenà “tulipomania” a principis del segle XVII (entre 1610 i 1620 en França i en 1634 als Països Baixos). Alguns tipus de tulipes rares costaven tant com una granja o una casa. Quan un guany mitjà anual era de 150 florins, una varietat de tulipa podia costar 1000 florins. La “tulipomania” es va convertir en especulació financera iva provocar una bombolla econòmica i la consegüent crisi financera, una de les primeres provocada per l’especulació de massa monetària.

FamíliaLiliaceae

Gineris del Jardí de Vivers de València

Castellà: Cortadera. Yerba de las Pampas. Carrizo de las Pampas. Francès: Herbe de la pampa, Herbe des pampas. Anglès:Jubata grass, Pampasgras, Purple pampas

NOM CIENTÍFIC: Cortaderia selloana (Schultes et Schultes fil.) Asch.

SINÒNIMS: Cortaderia argentea (Nees) Stapf; Gynerium argenteum

DESCRIPCIÓ: Gramínia de gran alçada (fins 4 metres d’alçada), procedent d’Amèrica del Sud (sud de Brasil i Argentina), amb fulles estretes i fines que pengen, de fins tres metres de llargada, amb nervi central molt marcat i marge serrat i aspre. És una planta dioica, és dir, que hi ha peus amb flors masculines i peus amb flors femenines però ambdós presenten les flors en grans inflorescències a l’àpex de tiges floríferes erectes, de color groguenc o rosat, paregudes a grans plomalls molt decoratius, però que espolsen gran quantitat de llavors que el vent dispersa a quilòmetres de distància, el que hi fa potencialment invasora d’espais naturals propicis pel seu desenvolupament. Floreix de setembre a octubre

ATENCIONS: No té preferència edàfica, tot i que va millor al sòls sorrencs. Vegeta millor als llocs humits, pel que en la natura busca les vores dels rius, però amb bon drenatge. Prefereix les zones càlides i assolellades, tot i que també creix en ombra parcial, però no suporta bé les gelades.

CONSELLS: No és aconsellable per jardins petits, doncs és de creixement molt ràpid i forma poblacions molt denses que poden impedir la presència d’altres plantes. Normalment s’ubica sobre la gespa, aïllada o en grup. Si la situem sobre un fons arbustiu obscur s’accentuarà la seua bellesa.

La gran producció de pol·len de les seues flors tampoc l’aconsellen per a les persones al·lèrgiques.

Admet podes fortes en primavera tallant les fulles i les tiges floríferes a l’altura de mig metre aproximadament i, a l’estiu, sortiran amb força les tiges floríferes.

Multiplicació: les llavors germinen amb molta facilitat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cortaderiaderiva del castellà “cortar” perquè el marge de les fulles, fi i serrat, talla com una navalla.

L’epítet específic selloanaés en honor al naturalista alemany Friedrich Sellow (1789-1831), un dels primers exploradors científics de la flora brasilera.

El nom argentí de “cortadera” és degut a que les fulles, fines i de marge serrat, tallen com un ganivet.

Introduïda a Europa en 1848, ha estat utilitzada freqüentment per fixar talussos, com a planta ornamental als jardins i, els plomalls a les floristeries, i també per alimentar ocells.

El Reial Decret 1628/2011, de 14 de novembre ha introduït el gineri al Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras que prohibeix la seua introducció al medi natural, possessió, transport, tràfic i comerç, pel potencial colonitzador i per ser una greu amenaça per les espècies autòctones.

FamíliaGramineae (Poaceae)

Castellà: Cineraria gris. Cenicienta.Cenizo. Italià: Senecione cinerario. Cineraria marina. francès: Cinéraire maritime. Séneçon cinéraire. Anglès: Dusty Miller. Silver Ragwort. Alemany: Aschenpflanze. Aschen-Greiskraut. Neerlandès: Cineraria. Grec: Σενέτσιο σινεράρια.

NOM CIENTÍFIC:Senecio cineraria DC.

SINÒNIMS: Cineraria marítima L.; Jacobaea maritima (L.) Pelser & Meijden

DESCRIPCIÓ: Arbust de fins un metre d’alçada, originari del Mediterrani occidental, molt ramificada des de la base amb tiges i fulles cobertes d’un indument dens de pèls blancs i suaus, con si estiguera coberta de cendra, d’ací el nom de cineraria. Les fulles són alternes, pinnatipartides amb el mateix indument tomentós de les tiges que li donen l’aspecte de platejat. Les flors apareixen a l’estiu, en capítols de color groc molt viu que contrasta amb el gris argentí de les fulles que brillen a la llum de la lluna. Hi ha jardiners que tallen les flors aviat per fomentar el fullatge que és, en realitat, el que més aprecien del seneci. Consideren que el important és el fullatge i les flors van en detriment de l’efecte buscat.

ATENCIONS: No requereix gaire manteniment, doncs vegeta bé en qualsevol tipus de sòl, suporta la sequera i, inclús els vents marins, però no suporta l’excés d’aigua que podreix les arrels. Tampoc és exigent respecte al fred, ja que resisteix fins els -10⁰C. Admet podes a la tardor per estimular el creixement de noves tiges i mantindre la forma compacta, sense tiges excessivament llargues i sense fulles.

CONSELLS: Es pot cultivar en contenidor però llueix més en el jardí, en tanques, bordures o rocalles però també formant masses platejades que contrasten amb el verd del fullatge del jardí, sempre en llocs assolellats. Per les seues característiques és ideal per a jardins xeròfits de baix manteniment.

Multiplicació per esqueix o per llavor, sembrada a l’hivern i fins la primavera.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Senecio deriva del llatí “sénex” que significa vell, pels capítols que, quan perden les llavors, semblen el cap calb d’un vell. L’epítet específic cineraria, deriva de “cinis, cineris” que significa cendra, cendrós, grisenc, per l’aspecte cendrós de tota la planta.

Hi ha moltes varietats emprades en jardineria com, per exemple: Candicans, White Diamond, Silver Dust, Alice, Dusty miller, New look, Cirrus, etc.

El suc de flors i fulles s’ha emprat per fer col·liris pel tractament de cataractes però no és gens recomanable. A més Senecio cineraria conté alcaloides tòxics que aconsellen no consumir-la. Cal tindre cura i no fregar-se els ulls després d’haver tocat la planta.

Les flors seques s’empren per fer rams que duren molt.

Planta estrictament protegida, inclosa al Catàleg de flora amenaçada de Catalunya.

FamíliaCompositae (Asteraceae)

Podocarp del Jardí de Vivers de València

Castellà: Podocarpo. Tejo chino. Francès: Pin des bouddhistes. Anglès: Buddhist Pine. Fern Pine. Alemany: Großblättrige Steineibe. Japonès: Kusamaki (クサマキ). Inumaki (犬槇). Xinès: luo han song 羅漢松.

NOM CIENTÍFIC: Podocarpus macrophyllus (Thunb.) Sweet

SINÒNIMS: Taxus macrophylla Thunb.

DESCRIPCIÓ: Encara que no ho sembla aquest arbre és una conífera originària del Japó i de la Xina, introduït a Europe en 1804 pel jardiner i recol·lector de plantes escocès William Kerr. És un arbret petit o mitjà però que de vegades, com l’exemplar del Jardí de Vivers de València, adquireix dimensions considerables. Les fulles són persistents, tenen entre 6 i 12 cm de llargària i un cm d’amplada, de consistència coriàcia i de color verd brillant per l’anvers i glauc pel revers, i desprenen una olor agradable a l’aixafar-les . Els estròbils (les flors) tenen 2-4 esquames amb només la meitat fèrtils. El fruités com una baia rojad’1-2 cm que les aus s’encarreguen de dispersar.

Aquest és un dels pocs exemplars que poden veure’s a València i té, a més a més, una envergadura enorme, el que el fa especial si tenim en compte que aquesta espècie normalment és de creixement mitjà i arbustiu

ATENCIONS: Creix bé en sòls rics i ben drenats i no tolera l’excés d’humitat pel perill de putrefacció de les arrels. És preferible no arribar que passar-se’n en el reg. En sòls alcalins pot presentar problemes de clorosi i no suporta les gelades. Serà perfecta una ubicació a ple sol o semi-ombra. Resisteix bé la poda i rebroten amb vigor amb un fullatge compacte, pel que s’utilitza per modelar formes (topiària)

CONSELLS: És un arbre apreciat en jardineria, especialment a Japó i sud-est dels Estats Units, però també s’empra per cultivar-lo de bonsai. És de creixement molt lent. Per arribar a tindre envergadura d’arbre poden passar 15-20 anys, pel que s’empra com arbust. Suporta bé la proximitat del mar.

Multiplicació pot ser per llavor però el procés és molt lent, doncs pot durar fins 24 mesos en germinar.

L’esqueix, en canvi, és de fàcil arrelament, especialment si utilitzem hormones d’arrelament.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Podocarpusderiva del grec “pous, poudos”, que significa peu, i “καρπός carpόs” que significa fruit, perquè els fruits naixen sobre un peu carnós. L’epítet específic macrophillus de “μακρόϛ makrós”, que significa gran, i “φύλλον phýllon” que vol dir fulla, és a dir, fulla gran, per la grandària de les fulles.

La seua fusta és molt resistent a l’aigua i a les termites pel que s’empra en la construcció de cases al Japó, on el alt valor de la seua fusta al mercat, ha convertit la tala il·legal en un problema.

FamíliaPodocarpaceae

Acants del Jardí de Vivers de València

Cànem de bruixa . Ala d'àngel. Herba carnera. Herba geganta. Castellà : Acanto. Alas de ángel. Hierba giganta. Nazarenos. Italià: Brancalupo. Acanto comune. Francès: Acanthe molle. Anglès: Acanthus. Bear's-breech. Alemany: Weicher Akanthus. Neerlandès: Zachte Acanthus. Grec: Άκανθος. Άκανθα η απαλή.

NOM CIENTÍFIC: Acanthus mollis L.

DESCRIPCIÓ: Herba vivaç de gran port, molt robusta, amb fulles en roseta bassal, perennes, amples, dividides en segments irregularment dentats d’un verd brillant que hi confereixen aspecte senyorial. Les flors es distribueixen al llarg d’una elegant inflorescència terminal cilíndrica, que pot arribar al metre d’alçada, amb moltes flors grans, labiades, amb el llavi superior de color lleugerament violaci i la resta blanc, protegides per bràctees espinoses. El fruités una càpsula amb quatre llavors.

ATENCIONS: Les fulles romanen verdes tot l’any però les tiges florals cal eliminar-les en quan es marceixen. En cas de marciment de les fulles cal tallar completament la part aèria de la planta, preferentment a la tardor, perquè rebrote així de nou. Els agrada un sòl ric en nutrients, profund i que retinga la humitat, però ben drenat. Suporta fins els -7 ⁰C.

CONSELLS: Encara que suporten la llum del sol, on millor vegeten és a les zones més humides i ombrívoles del jardí que adornaran i donaran llum i color durant tot l’estiu amb les abundants floracions.

En plantacions mixtes les masses de verdor del acant aporten un fons propici per a que les demés espècies exhibisquen la plenitud del seu colorit.

Cal deixar uns 60 cm entre exemplars, doncs necessita molt d’espai.

Multiplicació per llavor, prèviament remullada, sembrada en primavera, o per divisió dels rizomes subterranis, a la tardor o a principis de primavera.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom científic del gènere Acanthus, deriva del grec “ἄκανθα, -ης” que significa planta espinos, perquè les bràctees de les espigues florals i les fulles tenen espines dèbils. Per contra el nom específic mollisés un epítet llatí, “mollis, -e”, que significa moll, flexible.

És nativa de la franja litoral de la regió mediterrània, des de Portugal i el nord-oest d’Àfrica fins a Croàcia. Ha sigut emprada des de l’antiguitat com ornamental en els jardins i, a l’actualitat, és cultivada o naturalitzada a tot el món.

Les fulles d’acant tenien, per al món antic, el poder d’impedir l’entrada d’esperits malignes a les vivendes, raó per la qual encara hi ha llocs a la mediterrània que continua la tradició de col·locar una planta d’acants a cada costat de la porta.

Les fulles tenen un atractiu especial que ha inspirat als artistes de l’antiguitat clàssica que les van representar als frisos i capitells de les columnes de l’ordre corinti. Conta la llegenda que va ser Cal·límac qui, en veure un exemplar d’acant cargolat en una cistella ofrenada junt a la tomba d’una donzella, va tindre la inspiració de introduir les fulles d’acant en l’ornamentació dels capitells corintis. Sobre aquest tema pots veure més en un interessant apunt de Botànic Serrat, el blog de Montse.

FamíliaAcanthaceae

Ciques del Jardí de Vivers de València

Castellà: Cica. Palma de Sagú, Cyca revoluta, Sagú del Japón. Portuguès: Sagu-de-jardim.Francès:Sagou du JaponCycas du Japon. Anglès: King sago. Sago cycad. Japanese sago palm. Neerlandès: Cycaspalm. Smalbladige Sagopalm. Vredespalm.

NOM CIENTÍFIC:Cycas revoluta Thunb.

DESCRIPCIÓ: Les ciques són gimnospermes dioiques, hi ha doncs, plantes masculines i plantes femenines. Són originàries del sud del Japó, i fan un estípit, és a dir, un tronc sense branques acabat en una corona de fulles pinnades, rígides, de fins metre i mig, molt decorativa, doncs són molt simètriques i d’un color verd fosc i lluent. Les fulles surten formant una espècie de corona circular a la part interna. Surt tot un verticil al mateix temps i són molt delicades fins que s’endureixen. Les inflorescències masculines són cons, pareguts a grans pinyes, que surten al cor de la planta, mentre que les femenines obrin els ovaris al centre de la mata però sense elevar-se en pinya.

El fruit té la forma d’un fesol gran o una castanya de color taronja.

És de creixement molt lent, raó per la qual els exemplars que veiem als parcs i jardins no són de gran port, però poden arribar als set metres d’alçada

ATENCIONS: A les regions càlides, com el litoral mediterrani, poden créixer a l’exterior a ple sol o en penombra, però necessita llum. Suporta gelades de fins 10-15 ⁰ C sota zero. Amb el fred pot perdre algunes fulles que tornaran a sortir amb el bon temps.

Necessita reg prou sovint els mesos de més calor, són sensibles a la falta d’aigua, però també ho són a l’aigua estancada, pel que necessita un terreny amb bon drenatge. Les exigències hídriques són majors quan està emetent fulles noves.

No cal podar-les, només cal eliminar les fulles més velles que van quedant seques.

CONSELLS: És un arbust o arbret molt decoratiu, com exemplar en solitari o en grup, per l’aspecte exòtic i la frondositat del fullatge. També es pot cultivar en contenidor, inclús s’empra com bonsai.

Multiplicació per llavor remullada dos dies abans però és molt lent. Triga varis mesos en germinar i molt més en créixer. És més ràpid plantar els fillols que surten a la base de la planta mare en primavera o estiu.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Cicas,prové del grec “Koikas”, i significa una mena de palmera, per la similitud morfològica amb les palmeres, tot i que no tenen cap relació.

L'epítet específic, revoluta, fa referència a les fulles que nàixen enrrotllades i van desenrrollat-se quan creixen.

Són plantes considerades fòssils vivents, doncs, el gènere es troba des del Cenozoic i n'hi ha de similars des del Mesozoic. Al Juràssic foren uns dels elements majoritaris de la vegetació.

Viu amb simbiosi amb cianobacteris que viuen a les arrels i fixen el nitrogen al sòl però, al mateix temps, produeixen una neurotoxina que apareix als fruits de les ciques. Totes les parts de planta són tòxiques per animals i humans. Els animals domèstics troben apetitoses les fulles, el que és un risc important, ja que entre el 50 i el 75 % dels animals domèstics que la ingereixen acaben morint (segons dades del Centre per el Control de Verins per als Animals, ASPCA en anglès).

Són plantes que poden durar molt de temps. Al Royal Botanic Garden de Kew (Anglaterra) hi ha un exemplar de més de 220 anys.

FamíliaCycadaceae

Flors de xeringuilla

Corona, Flor de sant Josep. Narangilla. Occità: Seringat. Castellà:Jeringuilla. Celinda. Filadelfo. Silindra. Italià: Fior d'angiolo. Gelsomino dei Frati. Petto d'angiolo. Francès: Seringa commun. Seringat en couronne. Anglès: Garden Syringa. Mock-orange. White Syringa. Alemany:Blaßer Pfeifenstrauch. Bauern Jasmin. Wohlriechender Pfeifenstrauch. Neerlandès:Boerenjasmijn. Grec:Φιλάδελφος ο στεφανοτικός. Φιλάδελφος στεφανοτικός.

NOM CIENTÍFIC: Philadelphus coronarius L.

SINÒNIMS: Syringa suaveolens Moench; Philadelphus caucasicus Koehne

DESCRIPCIÓ: Arbust, procedent d’Armènia i el Caucas, que pot arribar als 3-4 metres d’alçada, amb diverses tiges rectes, de medul·la clara, que surten des de la base i emeten rametes secundàries. Les fulles són prou grans, caduques, de color verd intens, de forma ovalada amb el marge dentat i l’àpex acuminat. Les florssón grans, reunides a l’àpex de les branques, d’un blanc virginal com indica el nom d’una de les varietats, virginalis. Els quatre pètals desprenen una suau fragància, que recorda la tarongina, que envaeix la rodalia amb l’espectacular floració des de mitjan primavera fins principis de l’estiu. El fruit és una càpsula que s’obri per quatre valves per deixar eixir nombroses llavoretes.

ATENCIONS: Li agrada estar a ple sol o semiombra. Passat el primer any no és gaire exigent amb el reg, doncs amb un reg setmanal serà suficient, tenint en compte l’exposició al sol, l’època de l’any, etc. però tem l’excés d’humitat i els sòls mal drenats. Vegeta bé sobre qualsevol tipus de terreny, calcari o àcid, solt o pobre. Suporta bé menys de -20⁰ C. pel que no cal preocupar-se per les glaçades.

Quan perd la fulla és aconsellable eliminar les tiges més velles, des de la base si cal.

CONSELLS: Quan no està florida resulta un tant insulsa, raó per la qual s’aconsella plantar junt a altres arbusts, formant petits boscos o grups mixtes, on aportaran volum i un punt cromàtic a la primavera. Però cal tindre en compte que és una planta molt competitiva i pot fer malbé les plantes veïnes si no són prou vigoroses.

Multiplicació resulta molt fàcil per esqueix a la primavera o a principis de l’estiu.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Philadelphus deriva dels vocables grecs “φιλος phílos” que significa amic, i “adelphós” que significa germà. L’epítet específic coronarius procedeix del llatí “coróna” fent referència a que s’emprava per fer garlandes.

Abans estava adscrita al gènere Syringa, d’on deriven etimològicament els nombrosos noms populars de xeringuilla, jeringuilla i noms similars.

Hi ha varietats amb les fulles jaspiades, amb tonalitats porpra en les flors, i amb flor doble, com la varietat “virginalis” que destaca, a més a més, per l’intens olor que desprén..

Les hortènsies (Hydrangea sp.) són les plantes més conegudes d’aquesta família

FamíliaHydrangeaceae

Castellà:Medreselva. Italià: Caprifoglio giapponese. Francès: Chèvrefeuille du Japon. Anglès: Japanese Honeysuckle. Alemany: Japanisches Geißblatt. Neerlandès: Japanse Kamperfoelie. Japonès: Suikazura. Xinès: Rěn dōng téng (忍冬藤). Jīnyínhuā. Coreà: Geumeunhwa.

NOM CIENTÍFIC:Lonicera japonica Thunb. SINÒNIM: Caprifolium chinense S.Watson

DESCRIPCIÓ:És una liana procedent d’Àsia (Japó, Corea i Xina) de creixement ràpid. Amb una sola temporada pot desenvolupar tiges de varis metres. Les fulles duren tot l’any si no fa molt de fred, són oposades, simples, ovalades i d’un verd brillant. Les flors apareixen a finals de la primavera i duren tot l’estiu, en grups terminals. Es componen d’un llarg i estret tub que s’obri en dos llavis, el inferior estret i el superior més ample i dividit en quatre lòbuls que serveixen de fons als llargs estams i estils que surten del tub de la corol·la. S’obrin blanques i acaben fent-se grogues però durant tota la seua existència emeten una suau fragància de vainilla. El fruités una petita drupa globosa de color blau molt obscur, quasi negre.

ATENCIONS: Poden estar ubicades a ple sol o a mitja ombra. No són gaire exigents amb el sòl però a ningú amarga un dolç i l’aportació de terra fèrtil anirà bé, especialment si està junt a un mur o edificació. Tampoc és exigent en quant al reg doncs, una vegada arrelada, resisteix bé la sequera. Té tendència a perdre fulles a la part inferior, i per a corregir-ho cal practicar una poda, a l’hivern després de la floració o principi de la primavera abans de la floració, cada pocs anys.

CONSELLS: Tenen gran capacitat entapissant sobre marges o pendents, així com a bardisses si tenen un bon suport com la tela metàl·lica o per cobrir la part superior dels murs, però no són bones per cobrir murs si no hi ha un suport adequat. També s’empra per cobrir el sòl, sobre el que fa una catifa d’un pam d’alçada.

Multiplicació : Les tiges s’arrelen en

quan toquen terra. Le multiplicació és fàcil per esqueix de fusta dura a la primavera o de tiges més joves a l’estiu. Si volem utilitzar les llavors haurem de plantar-les a principis de la primavera, i millor si abans les hem tingut dos o tres mesos a la nevera.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Loniceraés en honor del metge i botànic alemany Adam Lonitzer (1528-1586) autor de l’obra Kräuterbuch. El nom específic japonicaés un epítet geogràfic que fa referència a Japó.

En la medicina tradicional xinesa és considerada antibacteriana i antiinflamatòria

En diversos estats d’Estats Units, en Argentina, Brasil i Mèxic, és considerada una invasiva exòtica, així com a Nova Zelanda i altres illes del Pacífic. No obstant això és fàcil de controlar tallant les tiges o cremant-les. També és molt sensible als herbicides. A la Península Ibèrica apareix de vegades assilvestrada al nord de Catalunya i al País Basc, però cultivada en jardins apareix a tota la Península.

FamíliaCaprifoliaceae

Castellà: Abelia. Francès:Abélie à grandes fleurs. Anglès: Glossy Abelia. Alemany: Großblütige Abelie. Xinès:大花糯米条.

NOM CIENTÍFIC: Abelia × grandiflora (Rovelli ex André) Rehd.

SINÒNIMS: Abelia rupestris var. grandifloraRovelli ex André

DESCRIPCIÓ: Arbust que no sol passar d’un metre i mig d’alçada. Té un port arrodonit i molt ramificat, amb tiges arquejades que es divideixen en moltes altres a l’àpex de les quals surten petites flors blanques o rosades, en forma de tub, amb els sèpals foliacis, rogencs i persistents. Hi ha una vintena d’espècies d’Abelia però aquesta potser és la més popular per ser de fulla perenne, excepte si fa molt fred, per les petites fulles ovalades d’un verd brillant que viren al bronze a l’hivern, i per la llarga duració de la floració que es prolonga des de juny fins l’arribada del fred, emanant un suau perfum . El fruités un aqueni allargat de vora d’un centímetre, amb els sèpals persistents a l’àpex.

Abèlia dels Jardí de Vivers de València

ATENCIONS: No és gaire exigent per presentar-se com una planta bella al llarg de quasi tot l’any. Floreix de manera abundosa a ple sol però suporta bé la mitja ombra. A l’estiu necessita prou humitat però el terreny, que prefereix no calcari, ha d’estar ben drenat per evitar la putrefacció de les arrels. Per mantindre l’aspecte arrodonit és aconsellable retallar les tiges a mitja altura durant l’hivern, cada dos o tres anys, i una poda lleugera després de la floració. Resisteix gelades suaus i és resistent als paràsits.

CONSELLS: Pot cultivar-se en contenidor, formant bardisses o com exemplar aïllat però o amb diversos exemplars formant masses uniformes i amb altres arbusts que contrasten i florisquen mentre l’abelia està en repòs.

Multiplicació per esqueix tendres en primavera o estiu i amb esquis més durs a la tardor i hivern.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Abelia rep el nom de Clark Abel, el naturalista que va introduir a Europa, des de Xina, les espècies d’aquest gènere a principis del segle XIX. Abel va descobrir l’Abelia chinensis al voltant de Beijing al 1817.

El nom de l’espècie, grandiflora, deriva de les veus "grandis" gran, i "flos, floris" flor, és a dir, de grans flors.

És un híbrid de jardí obtingut pel creuament de Abelia chinensis y Abelia uniflora, (ambdues procedents de Xina)fet per Rovelli Brothers al voltant de 1886.

Hi ha diverses varietats entre les quals destaquen les de baix creixement (Postrata), amb les fulles daurades (Aurea), i amb les fulles bordejades de groc (Variegata).

FamíliaCaprifoliaceae

Castellà: Paulonia. Italià: Paulonia . Francès: Paulownia. Anglès: Emperess-tree. Foxglove-tree. Alemany: Blauglockenbaum. Kaiserbaum. Neerlandès:Koninginneboom. IJzerhout. Grec: Παουλώβνια η αυτοκρατορική. Παουλώβνια η χνουδωτή. Xinès:毛泡桐mao pao tong.

NOM CIENTÍFIC:Paulownia tomentosa (Thunb.) Steud.

SINÒNIMS: Paulownia imperialis Siebold & Zucc.; Bignonia tomentosa Thunb.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli, procedent del centre i oest de la Xina, que arriba als 25 metres

d’alçada. Desenvolupa una ampla copa, arrodonida però irregular, sostinguda per un troc d’escorça rugosa i fissurada de color bru grisenc. Les fulles oposades són grans, fins 40 cm, en forma de cor, o dividides en cinc lòbuls no molt marcats, i un llarg pecíol. Les flors, que desprenen un dolç aroma, apareixen entre abril i maig; estan disposades en panícules de fins 30 cm de llargària. Tenen un calze tomentós de color ataronjat i una corol·la tubular de color porpra suau de 4-6 cm, acabada en cinc lòbuls, dos superiors i tres inferiors amb el central major. El fruit és una càpsula, amb nombroses llavors que són dispersades pel vent i l’aigua de pluja, que perdura a l’arbre junt a les flors de l’any següent.

ATENCIONS: Prefereix els sòls profunds, rics i humits, fins i tot a l’estiu els primers anys. Una ubicació assolellada serà ideal, doncs no suporta l’ombra d’altres arbres, i les gelades de la tardor poden acabar amb les flors que es formen en aquesta època, tot i que l’arbre resisteix bé el fred fins els -15⁰C sota zero.

CONSELLS: Creix amb rapidesa però la fusta és fràgil i trenca amb facilitat, pel que, al jardí, cal situar l’arbre a resguard de vents forts.

Per gaudir d’excel·lents floracions cal una poda després de la floració.

És un arbre que pot arribar a desenvolupar una envergadura considerable, per la qual cosa és aconsellable situar-lo en un lloc on tinga suficient espai.

Multiplicació per llavor

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Paulowniael va posar el metge i naturalista Philipp Franz Balthasar von Siebold (1796-1866) en honor a la Gran Duquessa Anna Paulowna de Rússia, princesa dels Països Baixos i filla del tsar Pau I de Rússia.

L’epítet específic tomentosa deriva del llatí “tomentum, -i” que significa toment, amb el sufix “-osus, -a, -um” que indica abundància, en referència al suau toment del revers de les fulles.

A la Xina hi havia la tradició de plantar aquest arbre quan naixia una nena. La paulònia, de creixement ràpid, acompanyarà la xiqueta fins que arribe al matrimoni, moment que es talla l’arbre per utilitzar la seua fusta en la confecció del dot.

Quan el poliestirè encara no existia, els xinesos empraven les llavors de la paulònia, lleugeres i suaus, per embalar la porcellana que exportaven.

Les fulles són riques en nitrogen, raó per la qual s’empra per recuperar terrenys contaminats o empobrits.

FamíliaPaulowniaceae (Scrophulariaceae)

Castellà: Duranta. Flor celeste. Francès: Vanillier de Cayenne. Anglès: Golden dewdrop, Pigeon berry, Sky flower.

NOM CENTÍFICDuranta erecta L

SINÒNIMS: Duranta Plumieri Jacq; Duranta repens L.

DESCRIPCIÓ: Arbust de fins 4 metres, que procedeix d’Amèrica del Sud. Ramifica des de la base desenvolupant diverses tiges llargues, primes però fortes i arquejades. En els exemplars madurs solen aparèixer espines axil·lar que no tenen les plantes joves.

Té les fulles perennes, oposades, de limbe ovoide i amb el marge dentat a la meitat superior. Les flors menudes de color blau violeta, púrpures o blanques en raïms pènduls, que apareixen en primavera i es prolonguen fins finals de l’estiu. Després de la floració apareixen uns petits fruits arrodonits d’un vistós color ataronjat que adornen la planta durant tot l’hivern.

ATENCIONS: No és gens exigent, però prefereix climes temperats perquè, tot i que resisteix gelades,

aquestes no han de ser massa fortes ni prolongades. Els regs han de ser mesurats, esperant que el sòl estiga sec abans de tornar a regar de nou.

CONSELLS:És una planta molt apreciada en jardineria per formar petits grups o tanques, però cal tindre en compte que una ubicació a ple sol enriquirà les floracions, que seran menors si està amb mitja ombra. La floració també serà major si, a finals de l’hivern, si practiquem una poda per eliminar les rames sequilloses i donant-li forma. Cal tindre cura amb els fruits, doncs són verinosos.

Multiplicació per llavor en primavera o per esqueix semillenyós a finals de l’estiu, ajudat per les hormones d’arrelament.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Durantaés en honor del metge, botànic i escriptor Castore Durante (1529-1590) autor del famós “Herbario Nuovo” , publicat a Roma en 1585, que va gaudir de gran acceptació i es va reeditar nombroses vegades.

L’epítet específic erectave del llatí i significa recta, erecta. En canvi l’específic del sinònim, repens, significa tot el contrari: postrat, que s’arrossega.

A Austràlia, Àfrica del Sud i la Xina és considerada una mala herba invasora i indesitjable, doncs envaeix riberes de rius i llocs humits.

Les fulles i els fruits són tòxics per a persones i animals, i han causat morts d’animals domèstics.

FamíliaVerbenaceae

Castellà: Brachichito rosa. Braquiquito rosado. Anglès:Lacebark Tree. Lace Kurrajong. Sycamore.

NOM CIENTÍFIC:Brachychiton discolor F.Muell.

SINÒNIMS: Sterculia discolor F. Muell. ; Sterculia lurida F. Muell.; Brachychiton luridus C.Moore

DESCRIPCIÓ: Arbre molt ornamental de gran port amb copa piramidal, que arriba als 30 metres d’alçada, provinent dels boscs pluviosos d’Austràlia. És un arbre de creixement ràpid que fa un tronc, de color verd i llis de jove que esdevé gris i clivellat amb l’edat, de fins 75 cm de diàmetre. Les fulles, semicaduques doncs per les fulles just abans de florir, són simples i palmades, tenen tres lòbuls i cinc o set puntes, grans de fins 20 cm d’amplada, de color verd fosc per l’anvers i tomentoses pel revers, amb els nervis marcats. Les flors estan sostingudes per un curt rabet, formen raïms axil·lars de flors grans en forma de campana acabada en cinc lòbuls, de color de rosa fosc, vellutat, i no tenen pètals. La floració és molt abundant i dura setmanes a finals de primavera i durant l’estiu. El fruités un fol·licle de color marró, tomentós, en forma de barqueta d’un pam de llargària

ATENCIONS: S’adapta a gran varietat de climes i de sòls, però no suporta el fred intens i li convé estar a ple sol. En quant al reg, una vegada arrelat, suporta molt bé la sequera.

CONSELLS: La càpsula que envolta les llavors té pèls irritants, pel que convé usar guants per manipular-les.

A pesar de ser un arbre gran les seues arrels no són invasives, pel que pot estar junt a construccions. En parcs i jardins resulta atractiu com exemplar aïllat o en alineacions en carrers.

Multiplicació per llavor fresca, doncs germina sense dificultat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Brachychiton deriva del grec “brachys”, curt, i “chiton”, túnica, fent referència al fet que les seves llavors estan cobertes.

L’epítet específic discolor significa de dos colors, en al·lusió als colors diferents de l’anvers i el revers de les fulles o, segons altres autors, pels dos colors que poden tindre les flors.

La fusta era emprada pels aborígens australians per confeccionar els escuts, i les llavors, torrades per eliminar els pèls, per menjar.

FamíliaSterculiaceae

Castellà: Casuarina. Pino australiano. Francès:Pin d'Australie. Anglès: Australian Pine. River Sheoak. Grec:Βοϊδόξυλο. Κασοναρίνα.

NOM CIENTÍFIC:Casuarina equisetifolia L.

SINÒNIMS: Casuarina cunninghamiana Miq.

DESCRIPCIÓ: Arbre, procedent d’Austràlia i del sud-est d’Àsia, que pot arribar als 30-35 metres d’alçada. Copa piramidal, esvelta però irregular, sobre un tronc recte d’escorça aspra i fissurada. Pot confondre’s amb un pi però les aparents fulles aciculars són en realitat petites branques que realitzen la fotosíntesi. Les vertaderes fulles són minúscules esquames, i estan situades als nusos d’aquestes branquetes, que prenen així l’aspecte dels equisets o cua de cavall. És un arbre monoic, amb florsunisexuals diminutes i sense valor ornamental. Les femenines formen una mena de petita pinya globosa amb una petita sàmara cadascuna.

ATENCIONS: Suporta la proximitat del mar i els sòls pobres, salins i calcaris. És un arbre ideal per als sòls pobres i secs, doncs suporta bé la sequera. Prefereixen climes càlids i ubicacions assolellades però també suporten temperatures de -7^oC.

CONSELLS: Per ser un arbre de gran port cal plantar-lo en jardins amb suficient espai. És de creixement ràpid. Plantat en solitari lluirà la seua silueta sempre verda, però també en alineacions o com tallavents.

Multiplicació per llavor sense cap tractament previ, doncs la germinació és alta durant 1-2 anys.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:Casuarina fa referència al casuari d’Austràlia, l’au corredora amb plomatge semblant al fullatge de les espècies d’aquest gènere.

L’epítet específic equisetifoliaderiva del nom del gènere Equisetum i “folia”, que significa fulla, pel paregut del que pareixen les fulles, dividides en septes, amb l’equiset.

La fusta és dura i bona per a la construcció, i és bon combustible.

FamíliaCasuarinaceae

Castellà: Pino canario. Portuguès: Pinheiro-das-Canárias . Francès: Pin des Canaries. Anglès: Canary Island pine. Alemany:Kanarische Kiefer. Kanaren-Kiefer. Neerlandès: Canarische den. Grec: Κανάριος πεύκη.

NOM CIENTÍFIC:Pinus canariensisSweet ex Spreng.

DESCRIPCIÓ: Arbre endèmic de les Illes Canàries, de port piramidal, que pot aconseguir una altura de fins 40 metres però en la península no sol superar els 25 m d’alçada. Està ancorat al terra mitjançant un potent sistema radicular, amb una robusta arrel principal axiforme i altres secundàries. Té un tronc recte, columnar, amb escletxes en l’escorça exterior de color marró rogenc, que pot arribar als 2,5 m de diàmetre. Les fulles són verdes, aciculars, que ixen de la beina bassal amb tres acícules per beina, i són pèndules, de 20-30 cm de llarg. Les flors apareixen en primavera, en inflorescències masculines i femenines separades però al mateix peu (monoica). Les masculines en espigues còniques, i les femenines en estròbils que es convertiran en pinyes a la maduresa. No té fruits pròpiament, però fa uns cons de 12-18 cm de llarg per 8-10 cm d’ample en la seua part més ampla, formats per les escates de l’estròbil que tanquen els pinyons alats, dos per escata.

ATENCIONS: Tolera diversos tipus de sòl, inclús els pobres en matèria orgànica i els calcaris, i és poc exigent amb el reg, ja que prefereix ubicacions assolellades i seques. Resisteix temperatures entre -10^oC a l’hivern, i fins més de 40^oC en l’època seca de l’estiu. És doncs, una espècie xeròfita.

La processionària del pi l’ataca als jardins, però pot es combatre-la amb Bacillus thuringiensis.

CONSELLS: Pel seu elegant i gran port s’ha estès el seu ús en parcs i jardins de gran part del planeta, així com arbre de carrer a Califòrnia. A Àfrica del Sud i Austràlia s’ha naturalitzat i forma part del paisatge. És l’únic pi amb tres acícules per beina, la qual cosa el distingeix de la resta de pins, a més, les fulles són més llargues que en altres pins, i pèndules.

Multiplicació per llavors que dispersa el vent. Les llavors conserven tot el poder germinatiu si es conserven entre -15^oC i 0^oC en recipients ben tapats, sense deixar que es sequen.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Pinusderiva del sànscrit “pitu”, que significa resinós, adoptat pels romans per anomenar al pi. Plini, Virgili i altres ja l’empraven. L’epítet específic canariensisfa referència al lloc d’on és originari: les Illes Canàries.

Aquest pi ofereixgran resistència al foc per la grossa capa de súber que embolica el tronc. A més pot rebrotar des de qualsevol nivell del tronc gràcies al parènquima transversal. Aquesta propietat li permet tindre gemmes sobre la fusta que el cobreixen d’acícules, augmentant el seu efecte ornamental.

Als llocs que habita a les Illes Canàries, amb un règim de pluges molt baix, arreplega la humitat de la boira i augmenta fins quatre vegades l’aigua de les precipitacions amb el degoteig de les fulles.

El ràpid creixement i la resistència al foc la convertit en un bon arbre de repoblació forestal.

Produeix fusta blanca, fusta corrent de pi, i fusta de tea (duramen), aromàtica i de color acaramel·lat, dura i d’estructura molt homogènia, apreciada en ebenisteria i talla.

És el símbol natural de la Illa de La Palma.

FamíliaPinaceae

Lantana

Til·ler

Gerani vellut, Gerani de Califòrnia

Roser Pink Knock Out ® Meigadraz

Olivilla

Pitòspor

Tulipa

Gineri. Plomes. Plomall de la pampa.

Cinerària. Donzell de mar

Podocarp

Acant

Ciques

Xeringuilla

Lligabosc japonès

Abèlia

Paulònia

Duranta

Braquiquiton blanc

Casuarina de cua de cavall

Pi canari