El Jardí de Menuda Natura

Castellà: Braquiquito. Árbol botella. Esterculia. Arbol temblón. Anglès: Kurrajong.

NOM CIENTÍFIC: Brachychiton populneus (Schott & Endl.) R. Br.

SINÒNIMS:Sterculia diversifolia G.Don.; Poecilodermis populnea Schott & Endl.;

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli, provinent d’Austràlia, de 8-19 metres d’alçada, que fa una copa frondosa i piramidal sobre un tronc recte de forma cònica amb l’escorça llisa en la que apareixen fissures verticals amb el temps. Les fullesalternes, senceres, oval-lanceolades i llargament acuminades i de vegades amb lòbuls, molt paregudes a les fulles del xop, verdes i sense pèls, mesuren entre 6 i 8 cm de llargària i estan proveïdes d’un llarg pecíol. Les flors, en panícules axil·lars, són unisexuals per avortament d’un dels sexes; mesuren fins 1’5 cm i tenen forma de campaneta, de color crema puntejades de vermell a la part interior, i acabades en cinc lòbuls triangulars. El fruités un fol·licle, és a dir, un fruit sec amb diverses llavors grogues que s’obri per una sutura ventral quan està madur, que mesura entre 6 i 8 cm de longitud, de consistència llenyosa i de color negre quan madura.

ATENCIONS: Tolera gelades dèbils però prefereix les zones càlides i exposició a plena llum del sol. Encara que no és molt exigent respecte al sòl, prospera millor en terrenys calcaris i rics en nutrients. Només a l’estiu necessita recs, doncs és molt resistent a la sequera però perd les fulles a l’estiu si no rep suficient aigua. L’excés d’humitat és més perjudicial per al seu desenvolupament que la sequera.

Es multiplica amb facilitat mitjançant llavors sense cap tractament previ. Només cal sembrar a la tardor o a la primavera les llavors que haurem arreplegat dels fruits madurs i oberts.

CONSELLS:És un bon arbre d’ombra, per alineacions en camins i jardins, per a plantar en petits grups o de manera aïllada. També s’han utilitzat coma pantalla i talla-vents.

Al arreplegar les llavors cal tindre cura amb elles, doncs els pèls que les cobreixen són irritants al tacte.

SABIES QUE… El nom genèric Brachychiton deriva de dues paraules gregues: “brachys”, que significa curt, i “chiton”, que significa túnica o coberta, en referència a la capa de curts pèls que cobreixen les llavors.

L’epítet específic populneusderiva del nom del gènere Populusdels albers i xops, doncs les fulles són semblants.

Els pobles aborígens australians han utilitzat totes les parts d’aquest arbre: mengen les llavors torrades; utilitzen la fusta per a fer escuts i l’escorça per a fer fibra; les fulles s’empren com a farratge per al bestiar en períodes de sequera.

A les nostres zones càlides, especialment al País Valencià i Andalusia, és emprat com ornamental. Només als carrers i jardins de la ciutat de València hi ha 4100 exemplars del "braquiquito”.

FamíliaSterculiaceae

Castellà : Acederaque. Alelí. Árbol de rosarios. Cinamono. Fruto del paraíso. Melia. Mirabobo. Agriaz.Portuguès Brasil: Sinamão. Italià: Albero dei rosari, Albero dei paternostri. Francès: Mélia azedarach.Anglès: Chinaberry tree, Persian lilac, Bead tree. Alemany:Zedrachbaum. Neerlandès: Indische sering. Turc: Hint leylağı.

Flors de mèlia

NOM CIENTÍFIC: Melia azedarach L.

SINÒNIMS: Melia australis Sweet.; Melia candollei Sw.; Melia japonica G. Don.

DESCRIPCIÓ: La Mèlia és un arbre caducifoli originari de l’Himàlaia, que pot arribar als 15 metres d’alçada i la copa 8 metres de diàmetre. Excepcionalment, a Austràlia hi ha exemplars de fins 45 metres d’alçària. Les fulles, que cauen a l’hivern, són alternes, compostes, imparipinnades, amb folíols dentats. Flors vistoses, en grans panícules, amb cinc pètals de color lila suau, quasi blanc, amb una petita corona de color violeta que embolca els estams. Desprenen una agradable fragància des de que comencen a sortir a la primavera. Fruits en petites drupes, boletes de color bru clar o groc, amb les que cal tindre cura, doncs són tòxiques pels humans. La neurotoxina que contenen pot matar un mamífer si ingereix 0,66 gr. de fruit per quilo.

Fruits tòxics

ATENCIONS:Habita zones temperades amb estius calorosos i gelades lleugeres en hivern. Necessita la llum del sol i s’adapta be a tot tipus de sòl, àcids, alcalins i, fins i tot, suporta certa salinitat. No és gaire exigent amb els recs. Suporta bé els terrenys amb poca humitat.

Per obtindre noves plantes poden utilitzar-se les llavors, a les quals només cal llevar-li l’embolcall carnós, o mitjançant esqueix, a la primavera.

CONSELLS: La fragilitat de les llargues branques aconsellen situar la mèlia a resguard del vent. A més cal tindre en compte que els fruits van caient durant tot l’hivern i poden provocar perillosos esvarons i caigudes.

Escorça

SABIES QUE… El nom genèric Meliaés el nom que els grecs donaven als freixes, pel paregut de les fulles amb alguns freixes. L’epítet específic azedarach deriva del persa “azadraxt o azedaraeth”

A mitjan segle XIX va ser introduïda a Amèrica i al sud d’Àfrica, com arbre ornamental i per l’ombra de la frondosa copa, però prompte es va naturalitzar desplaçant altres espècies autòctones. Ara és considerada una espècie invasora.

S’empra com arbre d’ombra i ornamental en nombroses places, carrers i jardins per la seua bellesa, frondositat de la copa i perfum de les flors. Només a la ciutat de València (Espanya) hi ha uns 5300 mèlia a les places, carres i jardins.

Els fruits són verinosos pels humans si es mengen en gran quantitat però no ho són pels ocells que se'ls mengen fins quedar com embriagats.

La Mèlia fa una fusta apreciada de densitat mitjana i semblant a la teca de Birmània, i de les dures llavors se'n feien rosaris i altres productes, abans de l’arribada dels plàstics.

FamíliaMeliaceae

Les fulles tenen la forma de la petjada de la pota de la vaca

Castellà: Pata de vaca. Árbol de las orquídeas. Portuguès: Casco-de-vaca-lilás. Unha-de-vaca-lilás. Anglès: Orchid tree. Camel's Foot Tree. Mountain-ebony. Hindi: Kachnar. Bengalí: Kanchan.

NOM CIENTÍFIC: Bauhinia variegata L.

SINÒNIMS: Bauhinia chinensis Vogel; Bauhinia decora Uribe; Bauhinia variegata var. chinensis DC.; Phanera variegata (L.) Benth.

Pota vaca del Jardí de Montfort de València

DESCRIPCIÓ: Arbre de fulla perenne als territoris on és originari, Índia i Birmània, però ací perd la fulla amb el fred de l’hivern. Pot arribar als 10-12 metres d’alçada però no sol passar dels 7 metres, molt popular als jardins i parcs de climes tropicals i subtropicals per l’abundant floració i el perfum que desprenen.

És de fulla simple, amb la forma, que li ha valgut el nom comú de “pata de vaca”, arrodonida amb dos lòbuls a la base i a l’àpex.

Les flors apareixen en abril-maig al mateix temps que les fulles i són cridaneres, paregudes a les orquídies, amb cinc pètals de color rosa brillant o blanc i grans, de 8-12 cm de diàmetre.

El fruités una beina de 15-30 cm de llargària. Es multiplica per llavor doncs germina amb facilitat sense tractament previ.

ATENCIONS: Requereix sòl solt, no compactat, i clima assolellat i càlid, resguardat dels freds i del vent.

La flor sembla una orquídia

CONSELLS: Pot plantar-se com arbre aïllat o en alineacions de voreres, doncs les dimensions moderades de la copa i l’altura ho permeten.

Les plantes joves necessiten abundant rec a l’estiu.

SABIES QUE… El nom del gènere Bauhinia fou dedicat per Linné als germans Johann i Caspar Bauhin, botànics suïssos. J. Bauhin és l’autor de “Historia plantarum universalis”, Yverdon, (1650-1651) un tractat que arreplegava tot el que es coneixia a l’època sobre botànica.

L’epítet específic variegatafa al·lusió a que té flors de varis colors, des de blanques a lila intens.

Les poncelles i les fulles tendres són consumides en amanida als països d’origen, on apareix freqüentment en les imatges devotes, doncs és un arbre sagrat per als budistes.

Família Leguminosae

Color i textura delicada

Roser dedicat a l’actor francès Philippe Pierre Fernand Noiret conegut internacionalment i recordat pel seu paper en la pel·lícula Cinema Paradiso, estrenada en 1989, i condecorat amb la Legió d’Honor en el grau de Cavaller en 2005.

Exemplars del Roserar dels Jardins dels Vivers de València

La planta és un arbust, de 80-90 cm d’alçada, amb flors grans de pètals de color groc daurat bordejats de color rosa que contrasta amb el verd obscur de les fulles. És molt resistent. No té preferències de sòl, doncs pot vegetar en qualsevol tipus de terreny a condició de no tindre clima extrem i gaudir de molta llum solar.

Fou creada per Meilland en 1998, any que va rebre la medalla de plata en Monza.

Pertany al grup de Roses Híbrids de té

Arbust amb espines de la varietat "Atropurpurea"

Castellà:Agracejo rojo. Berberis. Francès: Épine-vinette de Thunberg. Anglès: Thunberg's Barberry. Alemany: Thunberg-Berberitze. Neerlandès: Japanse berberis.

NOM CIENTÍFIC:Berberis thunbergii DC.

DESCRIPCIÓ: Aquest arbust de fulla caduca, originari de Japó i Àsia occidental, té nombroses tiges ramificades des de la base, el que li dona un aspecte arbustiu dens. Pot arribar als dos metres d’alçada però normalment es manté per baix del metre. És força espinós amb fines espines d’origen foliar. Les fulles petites són caduques i segons el cultivar poden ser verdes, blavenques, violàcies, grogues, roig obscur, o variegades, de forma ovalada. Les flors apareixen a la primavera o principi de l’estiu; són molt petites, (4-7 mm de diàmetre) i de color groc tintades de roig. Els fruits són petites baies de color roig viu i brillant que poden menjar-se quan maduren a finals de l’estiu.

Flors menudes de color groc tintades de roig

ATENCIONS: No és complicat de cultivar, doncs s’adapta a molts tipus de sòl i clima, si be prefereix els terrenys calcaris i ambients frescs, a ple sol o semiombra, i regs moderats. Resisteix les gelades.

CONSELLS: La varietat de color de les fulles i el creixement compacte fan que aquesta espècie siga molt apreciada en jardineria, on s’empra per a bordures i tanques però també com exemplars solitaris o en grup.

Els diversos cultivars van en funció del color de les fulles que és el que li dona el valor ornamental. Les varietats més emprades són: “Atropurpurea” té el fullatge vermellós; “Aurea” té les fulles de color groc cridaner però a l’ombra es tornen verdes; “Bagatelle” és més compacte i de menys altura amb les fulles color vermell porpra fort; “Variegata” amb fulles verdes amb ratlles i taques blanques.

És aconsellable una bona poda de formació a la tardor per a que a la primavera següent rebrote amb més força.

Pot reproduir-se per llavors, que han de ser estratificades) o mitjançant esqueixos.

SABIES QUE… El nom genèric Berberis deriva, probablement, de l’àrab “berberis”que designa el fruit del coralet (Berberis vulgaris)

L’epítet específic thunbergii és en honor a Carl Peter Thunberg (1743-1828), un naturalista suec i alumne de Carl Linnaeus, que va tindre l’oportunitat de visitar les colònies holandeses del Japó on va recollirespecímens de flora i fauna. Se l'ha anomenat "el pare de botànica sudafricana" i el "Linnaeus Japonès".

FamíliaBerberidaceae

Castellà: Árbol coral. Bucare. Frejolillo. Porotillo. Anglès: Coastal Coral Tree.Afrikaans: Kuskoraalboom. isiXhosa: umSintsi. isiZulu: umSinsi.

NOM CIENTÍFIC: Erythrina caffra Thunb.

SINÒNIMS: Erythrina fissa Presl; Erythrina viarum Todaro; Erythrina constantiana Micheli;

DESCRIPCIÓ: És un arbre caducifoli, procedent del sud d’Àfrica, de 10-12 metres d’alçada, copa ampla, escorça llisa i grisenca i les branques cobertes de grosses espines. Les fullesestan compostes per tres folíols grans, ovats i acuminats, amb el central major que els laterals, tots tres de marge enter. La fulla és suportada per un llarg pecíol de més de 15 cm. Les florsapareixen abans que les fulles en raïms. Tenen el calze bru acabat en dos llavis. Corol·la amb l’estendard curt i ample, de color taronja escarlata, pel que a la floració sembla que l’arbre està ple de petites flames. El fruités una llegum cilíndrica d’uns 6 cm de llargària que deixa veure la pronunciada protuberància de les llavors que conté.

ATENCIONS: No és una espècie exigent. Només demana gaudir de sol i no patir gelades. El substrat és indiferent, suporta be les terres calcàries però no la sal. En època de creixement cal regar generosament però evitant l’embassament. Es multiplica per llavor, posades a remulla en aigua temperada durant un dia, o per esqueix.

CONSELLS: La fusta es trenca amb facilitat pel que cal plantar-lo a l’esguard del vent fort i donar-li una forma adequada.

Normalment es planta aïllat, com element solitari.

SABIES QUE… El genèric Erythrina ve del grec “erytros” que significa roig, en al·lusió al color viu de les flors i de les llavors.

L’epítet específic caffrafa al·lusió a la lloc de procedència, a les regions fora de les rutes comercials àrabs del sud d’Àfrica. El vocable deriva de la paraula àrab que definia als no creients.

A Sud-àfrica, Erythrina caffra és un arbre molt respectat i admirat en la cultura zulu i es creu que té propietats màgiques. S'han plantat en les tombes de molts caps zulus. En algunes parts de la Província Oriental del Cap, els habitants locals no cremen la fusta de Erythrina caffra per por a atreure els llamps.

Amb les llavors de color vermell brillant, tot i que són tòxiques, fan collars les dones africanes i juguen els xiquets doncs són considerades com grans de la sort.

És l’arbre oficial de Los Àngeles, Califòrnia, EE.UU. A Balboa Pk. Sant Diego, està registrat un arbre d’aquesta espècie que mesura 39 metres d'altura, amb un perímetre de tronc de 185 cm i una envergadura de 57 metres de la copa.

FamíliaLeguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Flors de iuca

Castellà: Yuca. Gallego: Iuca. Italià: Iucca. Alemany: Palmlilien. Anglès: Yucca. Neerladès: Palmlelie.

NOM CIENTÍFIC: Yucca sp.(Yucca gloriosa L. i Yucca elephantipes Regel són les espècies més corrents al nostre territori)

Iuca als Jardins dels Vivers de València

DESCRIPCIÓ: Plantes exòtiques procedents del sud-est dels Estats Units, Centreamèrica i les Antilles. Te una tija, forta però no molt grossa, encara que, de vegades, tenen dues tiges, a més dels fillols que fan que semble ramificada. Les fulles creixen en roseta, fortes, llargues i acabades en punta que pot travessar la pell (la Y. gloriosa, doncs la Y. elephantipes no té espina terminal i les fulles són molt més grans, d’un verd lluent i el marge un poc serrat). La floració és espectacular, sempre en exemplars de certa edat i als mesos més càlids, apareixen les florsen una panícula terminal de més d’un metre d’alçada, amb flors campanulades de color marfil, de més de tres centímetres de grandària, que pengen durant varies setmanes. A diferència de les fulles, les flors de la Y. gloriosa són més grans que les de la Y. elephantipes. Els fruits són verds, i quan maduren prenen un color bru.

Panícula

ATENCIONS: Les iuques agredeixen els ambients semblants a les zones d’origen, és a dir, llocs càlids i assolellats però també prosperen en jardins septentrionals si els hiverns no són massa forts. Les agrada el sòl lleuger, solt i amb bon drenatge.

CONSELLS: Si el terreny, on pensem plantar la iuca, és pesat caldrà posar una bona capa de grava al fons del clot, per afavorir el drenatge.

Per l’aparença de petita palmera s’empra en jardins de tipus mediterrani i semidesèrtics combinada amb plantes de condicions climàtiques i característiques afins, i també en jardins litorals.

Fulles grans i fortes

SABIES QUE…El nom "iuca" deriva del que portaren els espanyols pres de la llengua dels indis Arawaks d’Haití (Yucca).

Al proper oest dels –estats Units és coneguda com “fantasma de cementiri”, doncs creix sovint als cementiris i quan floreixen semblen aparicions flotants.

Les iuques tenen un sistema de pol·linització molt especialitat que està a càrrec d'arnes de la família Prodoxidaeo arnes de les iuques. L'insecte transfereix el pol·len dels estams d'una planta a l'estigma d'una altra planta i a la vegada pon els seus ous en la flor i la larva s'alimenta d'algunes de les llavors però no de totes.

Les parts comestibles d'algunes iuques poden ser fruits, llavors, flors, tiges florides i més rarament les arrels; en tot cas no s'ha de confondre amb la mandioca que malgrat anomenar-se també iucaés de la família euforbiàciai no està relacionada botànicament amb el gènere Yucca.

Durant els anys de 1897 a 1907, Carl Ludwig Sprenger aconseguí i donà nom a 122 híbrids de iuques.

La "flor de la iuca" és la flor de l'Estat de Nou Mèxic

FamíliaAgavaceae

Castellà: Jacaranda. Jacarandá. Tarco. Gualanday. Portuguès: Jacarandá-mimoso. Francès: Flamboyant bleu.Italià: Jacaranda Blu. Anglès: Blue Jacaranda, Black Poui.Alemany: Palisanderholzbaum.

NOM CIENTÍFIC: Jacaranda mimosifolia D.Don

SINÒNIMS: Jacaranda acutifolia Humb. & Bonpl.; Jacaranda ovalifolia R.Br.

DESCRIPCIÓ: Arbre de fins 20 metres d’alçada, procedent d’Amèrica del Sud (Brasil i Argentina principalment), amb la copa de 4 a 6 metres d’amplada poc densa, pel que fa una ombra de mitjana intensitat. Les fullessón grans, entre 30 i 50 cm, compostes, bipinnades, molt dividides i de color verd clar. Les nombroses flors de color blau violaci, i molt perfumades, començaran a eixir abans que les fulles, i continuaran des de maig fins la tardor. Surten en raïms erectes les flors tubulars acabats en cinc lòbuls desiguals. Hi ha una floració a la primavera i, de vegades, una segona floració a finals de l’estiu. Els fruits són unes càpsules planes dehiscents, en forma de postisses, de color bru obscur que s’empren en floristeries com ornamentals. A l’hivern perd les fulles i queden els fruits.

ATENCIONS:És molt sensible al fred en temperatures inferiors a -1⁰C. Els exemplar joves no suporten els 0 ⁰C, doncs moren. En llocs assolellats ofereix floracions abundants. Prefereix el sòl humit, doncs el sòl sec limita el creixement, i ben drenat. No té, però, preferències edàfiques i vegeta be sobre qualsevol tipus de sòl, excepte els salins.

CONSELLS: L’ample ramatge és trencadís, pel que cal tindre precaució amb vents de mitjana i forta intensitat.

La bellesa de les flors el fa ideal per a la jardineria en parcs i jardins urbans, carrers i alineacions, aïllats o en grups.

També cal tindre en compte que les flors , al caure, formen un tapís al voltant de l’arbre que l’impregna del seu delicat perfum però en alguns casos pot ser molest.

SABIES QUE… el nom del gènere Jacaranda ve del guaraní “Jacarandà” que significa fragant, en al·lusió al delicat perfum que desprenen les flors. L’epítet específic mimosifoliafa referència a la forma de les fulles, semblants a les de la mimosa.

L’extracte de fulles de xicarandana te propietats bactericides i, a més, tenen la propietat d’atrapar la contaminació de l’aire.

La fusta és bona per fusteria d’interiors i ebenisteria

però no s’utilitza en construcció perquè és una de les fustes preferides per les termites.

Pretòria, la capital de Sud-àfrica, és coneguda com la ciutat de Jacaranda o Jakarandastad, per la gran quantitat d’arbres que tinyen la ciutat de blau en primavera.

Una llegenda guaraní diu que Pilar, la filla d’un cavaller espanyol, s’enamorà d’un jove guaraní, Mbareté, i van decidir escapar-se per l’oposició de les famílies al seu amor. El cavaller els va perseguir i, quan els va trobar, va disparar al jove indígena però la jove es va interposar i va caure morta pel tret de son pare. Aquest, enfurit, va matar també al guaraní. Al sendemà el remordiment el va fer tornar al lloc on havia comés el crim i només va trobar un bell arbre, la xicranda. Mbareté s’havia convertit en el tronc i Pilar en les flors.

Família Bignoniaceae

Sòfora del Jardins de Vivers de València

Castellà: Acacia del Japón. Sófora. Àrbol de la miel. Àrbol de las pagodas. Italià: Sofora del giappone. Francès: Sophora du Japon. Anglès: Pagoda Tree.Alemany: Japanische Schnurbaum. Neerlandès: Honingboom.

NOM CIENTÍFIC:Sophora japonica L.

SINÒNIMS: Styphnolobium japonicum (L.) Schott

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli, de procedència Xino-japonesa, que pot arribar fins als 25 metres d’alçada. Port elegant amb tronc recte d’escorça tortuosa i copa ampla i arrodonida. Té fulles alternes de 15-25 cm, imparipinnades i peciolades, amb 5-10 parells de folíols lanceolats i mucronats, amb marge enter, de color verd fosc, sense pèls a l’anvers i un poc pilós pel revers. Les fulles prenen tonalitats groguenques abans de caure. Les florsapareixen en juliol i agost en inflorescències en panícula terminal i raïm axil·lar, de color groc crema, amb la forma típica de les lleguminoses; calze acampanat amb cinc dents; corol·la amb estendard amplament ovat i emarginat, carena amb dos pètals amplament el·líptics separats. Fruit en llegum indehiscent, carnós, pèndul i llarg, de color verdós, amb segments arrodonits que semblen els grans d’un collar.

ATENCIONS: Suporta be la sequera, el calor i el fred, però vol una exposició assolellada, sòl argilós, fèrtil i ben drenat sense massa exigències nutricionals.

CONSELLS: Bon arbre d’ombra per a la ciutat, doncs tolera la pol·lució, amb l’atractiu addicional de la prolongada floració (de sis a vuit setmanes) i el toc exòtic. Existeix una varietat pèndula, de menor port, amb ramatge corbat i penjant, que resulta molt ornamental.

Hom diu que plantat prop de la casa crea espais amb un ambient tranquil, amb una lleugera i delicada ombra molt valorada en jardineria.

Cal tindre en compte l’envergadura de la copa, a l’hora de plantar-lo, deixant espai suficient, i no oblidar que els fruits, al caure, embruten.

Multiplicació per llavor, que han de ser remullades per reblanir la coberta exterior.

Sòfora varietat "pèndula" dels Jardins de Vivers de València

SABIES QUE… El nom genèric Sophora, procedeix de l’àrab sufayra, que és el nom d’un arbre lleguminós. L’epítet específic japonica, ve del llatí japonicus, -a, -um, que significa procedent del Japó, tot i que és originari de la Xina i introduït al Japó.

S'utilitza molt com a bonsai i en jardineria des de la seua introducció a Europa en l’any 1747 i a Espanya al voltant de l’any 1750.

S'utilitza com una de les 50 plantes fonamentals en la medicina tradicional xinesa. Tota la planta és un porgant tan potent que tan sols per tornejar la fusta de la sòfora poden sofrir còlics, i si les fulles cauen en aigües estancades es tornen aigües laxants.

Els botons florals són la principal font de rutòsid, emprat en medicina per llur acció protectora dels capil·lars sanguinis.

El darrer emperador de la dinastia Ming es va penjar en un arbre d'aquesta espècie.

FamíliaLeguminosae (Papilionaceae, Fabaceae)

Castellà: Rosa de China. Hibisco. Flor del beso. Pacífico. Francès:Rose de Chine. Anglès: Musk seed. Alemany:Chinesischer Roseneibisch.

NOM CIENTÍFIC: Hibiscus rosa-sinensis L.

DESCRIPCIÓ: És una planta, procedent de la

Xina, molt emprada com ornamental en jardineria, normalment en forma d’arbust, que pot arribar als cinc metres d’alçada. Té les fullesperennes, alternes, ovalades, d’un verd obscur lluent, sovint dentades. Poden gaudir de les flors solitàries, vistoses, grans, de fins 15 cm de diàmetre i amb una columna d’estigmes i estams excepcionalment llarga que sobresurt de la corol·la en forma d’embut acabat en cinc lòbuls arrodonits, que floriran durant molt mesos, de maig a setembre ((en climes tropicals i subtropicals floreixen tot l’any). La corol·la és, normalment vermella, però hi ha diverses varietats i híbrids amb gran quantitat de colors (blanc , groc, taronja, roig, etc.) i amb flors simples o dobles, és a dir, amb els doble de pètals. El fruités una càpsula pentagonal amb llavors semblants a lentilles que, mastegades, eliminen olors desagradables de l’alè.

ATENCIONS: Necessita un sòl ric en matèria orgànica, prou humitat i bon drenatge. No resisteix les gelades i vol una ubicació assolellat i càlid.

CONSELLS: Quan és jove, i les tiges encara no s’han lignificat, requereix un lloc resguardat del vent i del fred i, per augmentar la resistència a les gelades, cal incorporar potassa al sòl en el moment de plantar.

Les flors surten en les branques del mateix any, és a dir, els brots nous de primavera floriran poques setmanes després. Cal doncs una poda forta a l’hivern per a que brote amb força i tinga una floració abundant. Les flors tenen una durada molt reduïda, sols un dia, el que es compensa amb una floració contínua i abundant.

Multiplicació per esqueix dona bon resultat. S’han de prendre branquetes terminals parcialment lignificades, a finals de primavera o principi d’estiu, i estacar-les en substrat molt humit.

SABIES QUE… el nom del gènere Hibiscus deriva del grec “ibískos”, que era com denominaven a la malva i la altea. L’epítet específic rosa-sinensis fa referència a la procedència que significa rosa de Xina.

A les regions tropicals d’origen les flors són pol·linitzades durant al nit per rates penades (mosseguellos), i pel dia pels colibrís que acudeixen atrets pel nèctar que produeixen les flors.

En algunes zones de l’Índia s’empren les flors per donar lluentor a les sabates, doncs del suc dels pètals s’extrau una tintura negra per tintar-les, i per al cabell, doncs diuen que la infusió de pètals enforteix les arrels del cabell i evita l’alopècia.

Els pètals, especialment els de flors vermelles, s’associen al desig sexual i a l’amor passional, doncs amb ells es preparen encens, saquets d’amor i infusions que, diuen, tenen propietats afrodisíaques.

Família Malvaceae

Castellà: Acacia de Constantinopla. Árbol de la seda. Acacia de Persia.

Italià: Gaggia arborea. Durazzo. Francès: Arbre à soie. Mimosa de Constantinople. Anglès: Persian Acacia. Mimosa Tree.Alemany: Schirmakazie. Schlafbaum.

Grec: Ακακία Κωνσταντινουπόλεως . Γκιούλ-μπερσίμι. Neerlandès: Albizia.

NOM CIENTÍFIC: Albizia julibrissin Durazz.

SINÒNIMS: Mimosa speciosaThunb. ; Albizia isembergiana Benth. ;

DESCRIPCIÓ: Petit arbre caducifoli, que no passa dels sis metres d’alçada en jardineria, procedent d’Àsia (des d’Iran fins Xina i Japó) amb el troc molt prim, grisós, i copa ampla i aplanada per dalt, com un para-sol. Les fulles són grans i compostes, semblants a les frondes de les falgueres, amb folíols oblongs, petits i asimètrics, el que li confereix un aspecte lleuger, gràcil i delicat. Les flors apareixen en umbel·les terminals, adornades amb nombrosos, i excepcionalment llargs, estams color de rosa que s’obrin en corona oferint una floració de gran vistositat durant l’estiu. A partir de setembre són els fruitsels que adornen l’arbre amb llegums comprimides lateralment de fins 20 cm de llargària i color bru.

ATENCIONS: Necessita ambients càlids i estar a ple sol. No és exigent amb el terreny però és preferible que siga alcalí i poc humit. No calen massa regs, un per setmana en estiu serà suficient.

CONSELLS: Per ser de poca envergadura és ideal per a jardins petits, sempre que estiga ubicat en llocs protegits i orientats al sud o sud-oest, inclús a la vora del mar. Aïllat o en grup proporciona bells racons d’ombra tamisada.

Poda de formació a finals de l’hivern però la cicatrització és delicada, pel que cal que no siga massa severa.

La varietat “rosea” no és tan exigent en quant a la temperatura i permet el cultiu en zones no tan càlides, a més de tindre les flors amb una tonalitat rosa més forta.

Multiplicació per llavor que necessita tractar-se amb aigua calenta o amb àcid sulfúric abans de sembrar, doncs la coberta és molt impermeable.

SABIES QUE… El nom del gènere Albizia és en record del noble florentí Filippo Albizzi que l’any 1749 va introduir la planta a Florència de tornada d'un viatge a Istanbul. El nom de l’espècie, julibrissin , deriva de la paraula persa "Gul-i-Abrisham" flor de seda, o de l'àrab "djulâb" aigua de roses.

Les seves fulles es tanquen de nit o quan plou com si dormiren. Aquest és una característica que comparteixen altres membres de la subfamília de les Mimosàcies i s’anomena nàstia. És un moviment de resposta de determinades zones d'un vegetal davant d'un estímul extern , basat en processos de canvi de turgència de grups de cèl·lules que varien el seu volum mitjançant el control de l'entrada i l'eixida de l'aigua.

Les llavors són aliment per a la fauna silvestre i el bestiar, i les flors flairoses són visitades habitualment per les abelles.

FamíliaLeguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Ametller

Un jardí és una font de satisfaccions i de goig però de vegades és a costa d'un esforç, dedicació i despesa massa gran. La xerojardineria pretén minimitzar esforços de tot tipus - mitjançant l'estalvi d'aigua, de treball i de materials i productes- per aconseguir la plena satisfacció que produeix la construcció i manteniment d'un jardí.

El terme xeròfit s'aplica a les plantes que viuen en indrets molt secs però avui en dia el concepte va més enllà, doncs entenem que un jardí xeròfit és un jardí autosuficient que, una vegada en marxa, necessitarà poc manteniment perquè les plantes que hem utilitzat estaran adaptades al tipus de sòl, ubicació respecte a la llum solar/ombra i necessitats hídriques. Així el concepte de xerojardí pot aplicar-se a qualsevol clima, sempre que intente optimitzar els recursos naturals autòctons.

Per a tindre èxit caldrà un disseny previ adequat a la zona concreta, amb una planificació de les zones assolellades, ombrívoles o exposades al vent, i definint àrees segons les necessitats de reg. Però el més important serà la selecció de les espècies adequades per a cada zona, tenint sempre en compte que les espècies autòctones són les millor adaptades al clima, al sòl i les que disposen de millors defenses contra les plagues. Els vivers de cada regió coneixen les plantes autòctones i, de segur, aconsellaran les més indicades.

Els jardins xeròfits mediterranis tenen poques necessitats hídriques i gran quantitat d'espècies per a composar un jardí acollidor, colorit i flairós. Arbres que aporten ombra, protecció contra el vent i, fins i tot, deliciosos fruits. Per a jardins petits hi ha arbres de port moderat com l'ametller (Prunus dulcis ), les pruneres, el llorer, el magraner (Punica granatum), etc. Per a jardins grans hi ha arbres que poden arribar a mesures monumentals com els pins (Pinus spp.)oliveres (Olea europaea), alzines (Quercus spp.), garrofers (Ceratonia siliqua), xiprers (Cupressus sempervirens), lledoners (Celtis australis), etc.

Espígol, orenga, sàlvia, romer, timó...

Els arbusts adaptats a l'escassetat d'aigua característics del Mediterrani són nombrosos. Amb ells podrem delimitar espais, amagar elements que no desitgem que es vegen, construir espais íntims o composar un bonic fons per a les nostres flors. La murta (Myrtus communis), el marfull (Viburnum tinus), el baladre (Nerium oleander), les estepes (Cistus sp.), el llentiscle (Pistacia lentiscus), els brucs (Erica spp.)o el margalló (Chamaerops humilis) són algunes de les moltes espècies que, amb poques exigències, poden jugar un paper important al nostre jardí.

Les plantes aromàtiques, resistents a la falta d'aigua, poden aromatitzar el nostre jardí amb poques atencions, doncs si les reguem massa les tiges no es lignifiquen i perden la resistència a la sequera, a més de deixar de produir els olis essencials que emeten l'aroma característic. Cal posar-les a la zona més assolellada, evitant les zones d'ombra d'arbres i edificis. Romer (Rosmarinus officinalis), timons (Thymus spp.), espígols (Lavandula spp.), sàlvies (Salvia spp.), sajolida (Satureja montana), o l’orenga (Origanum vulgare) perfumaran l'entorn i ens proporcionaran productes per adobar els menjars i una farmàcia d'emergència per a trastorns lleugers.

Gespa de gram

A més hi ha altres espècies que no són autòctones però han sigut utilitzades històricament al nostre territori, de manera que s'han naturalitzat i algunes d'elles apareixen com subespontànies. La marialluïsa (Lippia triphylla), la flor de nit (Mirabilis jalapa), l'alfàbega (Ocimum basilicum), el gerani (Pelargonium ssp.), les margarides (Osteospermum ssp.) o la peònia (Paeonia spp.) en són algunes.

Per imitació dels jardins del nord ens encabotem en tindre zones de gespa, malgrat que per a les regions de clima mediterrani no és recomanable, doncs la gespa és la major consumidora d'aigua, per la qual cosa cal substituir-la per un verd resistent i adaptat a la sequera i les altes temperatures com són el gram (Cynodon dactylon) i la festuca arundinàcia (Festuca arundacea). En àrees no prepitjades podem substituir la gespa per espècies entapissant com els crespinells (Sedum spp.) o la violeta (Viola alba).

Per saber més sobre xerojardineria podeu veure la Guia Pràctica de Xerojardineria

Rosa d'un roig lluminós que contrasta amb el verd brillant de les fulles

És un roser amb una floració espectacular que dura mesos. Forma un arbust molt ramificat amb raïms de 5-20 flors a l’àpex de cada branca que van obrint-se, una o dos a l’hora, durant la primavera, l’estiu i la tardor, regalant-nos amb pètals d’un vermell lluminós sobre el verd lluent de les fulles. Si anem llevant les flors marcides anirem estimulant el creixement de noves flors que mantindran l’esplèndida floració.

Roses La Sevillana al roserar del Jardí de Vivers de València

Com la majoria dels rosers creix millor a ple sol, sobre substrat fèrtil i ben drenat, amb el que aconseguirem les millors florides. És una planta vigorosa, raó per la qual suporta diverses podes per mantenir-la a l’alçada desitjada en tanques o límits de jardí. També és ideal per a formar grups que decoraran durant gran part de l’any amb les flors i a l’hivern amb el color dels fruits ataronjats.

La Sevillana, criada Meillard en 1978, va guanyar el prestigiós ADR alemany en 1979. L’ADR és una distinció alemanya que s’atorga tots els anys a varietats que demostren una excel·lència inqüestionable. Per a rebre una denominació ADR, les varietats de rosa han de presentar característiques molt precises, i la més important és tindre una excel·lent resistència a malalties. Les altres característiques buscades són adaptació a freds hivernals, quantitat de flors, bellesa i perfum. Al 1980 va guanyar el Golden Rose Orleans i al 1986 la Medalla d’Or d’Euroflora.

Forma raïms de 5-20 flors que s'obrin consecutivament

Per totes les seues propietats, a pesar de no tindre una flor flairosa, el roser La Sevillana Meigekanu s’ha convertit, en poc de temps, en el més popular de la jardineria pública a tot el món.

Pertany al grup de Roses Floribunda

Castellà: Flomis, Oreja de liebre, Orejas de burro, Salvia amarilla, Salvia de jerusalen. Italià: Salvione giallo. Francès: Phlomis ligneux, Sauge de jérusalem. Anglès: Jerusalem sage, Shrubby jerusalem-sage. Alemany: Strauch-Brandkraut. Neerlandès: Brandkruid. Grec: Αλισφακιά. Ασφάκα.

NOM CIENTÍFIC: Phlomis fruticosa L.

SINÒNIMS: Beloakon luteum Raf.; Phlomis salviifolia Stokes ; Phlomis collina Salisb. ;

DESCRIPCIÓ: Arbust procedent de l’est europeu però subespontània a les nostres terres, amb tiges de fins metre i mig d’alçada i aspecte blanquinós i llanut. Té les fulles semblants a les de la sàlvia, oposades, lanceolades, rugoses a l’anvers i tomentoses pel revés i aromàtiques. Les flors s’agrupen en verticil·lastres de 14-36 flors de color groc daurat que apareixen des de la primavera fins a l’estiu. Els verticil·lastres es disposen un darrere l’altre al llarg de la tija vertical. El Fruit és una núcula triangular de color obscur.

ATENCIONS: És molt robust, suporta gelades i li agrada la ubicació càlida i assolellada, per la qual cosa s’empra en jardins mediterranis secs. Funciona be en terrenys pobres a condició de que estiguen ben drenats i no acumulen excessiva humitat, tant si són sorrencs com si són calcaris. L’excés d’humitat podreix les arrels i les tiges. També resisteix la salinitat, el que la fa apropiada per a jardins a la vora del mar.

CONSELLS: Cal retallar les tiges cada any per evitar les tiges llargues i nues a la base. També cal protegir les mates joves del vent, doncs es trenquen amb facilitat.

Plantat en grups o en solitari, a banda de l’època de la floració, les fulles perennes d’aspecte platejat són un bonic contrast amb les plantes de fulla verda, a més de proporcionar aliment a les aus.

Multiplicació per esqueix, divisió de la mota o per llavor sembrada a la tardor o finals de l’hivern.

SABIES QUE… el genèric Phlomis ve del grec "phlomís o phlómos" nom que rebien algunes plantes del gènere Verbascum. El nom possiblement derive del grec “phlóx, phlogós”que significa flama, doncs aquestes plantes es feien servir de metxa o ble per fer llum.

L’epítet específic, fruticosa, ve del llatí “frutex, -icis”, que significa arbust, brot, en al·lusió a que les tiges estan lignificades i són arbustives.

Planta ideal per als jardins xeròfits

FamíliaLabiatae (Lamiaceae)

Umbel·la d'agapant

Castellà:Agapanto. Lirio africano. Anglès: African Lily. Blue Agapanthus. Lily-of-the-Nile.Grec: Αγάπαθος αφρικανικός. Αγάπαθος ο αφρικανικός.

NOM CIENTÍFIC: Agapanthus africanus (L.) Hoffmanns.

SINÒNIMS: Agapanthus umbellatus L’Her.; Crinum africanum L.;

Flor d'un bonic color lila

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia, que procedeix d’Àfrica del Sud, cultivada en jardins des de fa molt de temps però també en grans testos, per la bellesa de les seues tiges floríferes de fins 75 cm d’alçada (si bé hi ha híbrids nanos). Disposa d’un rizoma d’on surt una curta tija amb varies fulles perennes allargades i estretes, amb aspecte de cinta, de color verd obscur brillant que adorna el jardí tot l’any.

A l’estiu l’estípit floral es corona d’una umbel·la de 20 a 30 flors tubulars acabades en sis lòbuls de color blau cel o lila, de vegades blanques, i la inflorescència es converteix en una bonica esfera de color que durarà, si les temperatures ho permeten, fins ben entrada la tardor, doncs el període de floració és molt llarg.

ATENCIONS: Suporta temperatures de -6 ⁰ C, i al -8⁰C perd les fulles, tot i que a la primavera venint tornarà a brotar si no hi ha temperatures per sota de -15⁰ C. Però l’agapant és sensible a les baixes temperatures, per la qual cosa vegetarà millor en zones temperades o de litoral sobre un sòl permeable, ben drenat i amb abundants nutrients, especialment en l’època de floració. No té preferències edàfiques, doncs vegeta igual sobre substrat calcari o silici. En quant a requeriments hídrics és molt exigent amb el reg, especialment en estiu. Suporta be els indrets ombrívols poc assolellats però per a que la floració siga abundant requerirà una ubicació a ple sol. En climes massa calorosos , no obstant això, convé ubicar-lo en semi-ombra per a que el sol excessiu no cremi les fulles.

És resistent a les plagues. Només cal protegir-la de caragols i llimacs.

Fulles acintades que duren tot l'any

CONSELLS: Si no volem aprofitar les llavors és aconsellable tallar les tiges florals marcides o seques. Si les fulles es sequen també poden tallar-se durant l’hivern, i tornaran a sortir a la primavera.

Com ja hem dit poden cultivar-se en testos on de segur lluiran i faran un gran efecte en casa, el pati o el terrat, però són més emprats per fer bordures per marcar un camí, davant d’un muret, o en grup fent una massa en mig de la gespa, sols o acompanyats d’altres plantes.

Multiplicació per divisió del rizoma a principis de primavera o a la tardor, i també, com no, mitjançant les llavors, però les plantes de llavor tardaran alguns anys en florir.

SABIES QUE… El genèric Agapanthus deriva del grec “Agápē”, que significa amor incondicional, plenitut, i “anthos”, que significa flor; d’ací el nom popular de flor de l’amor. L’epítet específic, africanus, indica la procedència geogràfica de la planta: Àfrica.

Va ser introduïda a Europa, com planta ornamental d’exteriors, al segle XVII, el que ha afavorit l’aparició de varietats per al jardí. Hi ha la varietat 'Albus', de flors grogues; la 'Shapphire', amb flors d’un blau obscur; la varietat 'Aureus', amb flors daurades; i la 'Variegatus', amb fulles blanques amb ratlles verdoses.

Família Liliaceae

Castellà: Solano de flor azul. Dulcámara perenne. Francès: Morelle de Rantonnet. Solanum à fleurs bleues. Anglès: Blue Potato Bush. Alemany: Enzianstrauch oder Kartoffelbaum. Neerlandès: Blauwe aardappelstruik.

NOM CIENTÍFIC:Solanum rantonnetii Carrière ex Lesc.

SINÒNIMS:Lycianthes rantonnetii ( Carrière ) Bitter

DESCRIPCIÓ: Arbust molt ramificat des de la base, de creixement ràpid que pot arribar als 2,5 metres d’alçada, procedent d’Amèrica del Sud (Argentina i Paraguai). Fullessemiperennifòlies, alternes, amb el limbe oval-lanceolat de color verd brillant. Les flors són tubulars, d’un bonic color blau violaci però amb l’interior del tub tintat de groc, com els estams. La floració comença a l’abril i es prolonga durant l’estiu i, a la tardor, combina el violeta de les flors amb el taronja o roig dels fruits, baies que donen un atractiu toc de color molt decoratiu.

Hi ha varietats amb la flor blanca i amb la flors amb llistes blanques i violeta.

ATENCIONS: No resisteix les baixes temperatures i agraeix la llum directa, per la qual cosa és aconsellable ubicar-la a ple sol, orientada al sud o a l’oest. No té preferències de substrat, a condició de ser mitjanament bo i drenat. Als mesos de més calor cal regar amb abundància i a la tardor i l’hivern molt menys doncs pot ser atacada per fongs.

CONSELLS: Una vegada acaba la floració és aconsellable podar les branques més dèbils a fi de potenciar que brote amb més força a la primavera.

Cal facilitar-li un suport per a que les tiges es mantinguen erectes, si més no mentre és jove, doncs són fines i tenen tendència a postrar-se.
.

Si anem eliminant les flors marcides estimularem una floració més abundant però també eliminarem els fruits que, com hem dit abans, també són decoratius.

S’empra com exemplar aïllat de formació lliure o podat de forma arrodonida, junt a un mur o com enfiladís.

Multiplicació per divisió del pa d’arrels ben entrada la primavera, o mitjançant esqueixos.

SABIES QUE… El genèric Solanum deriva de “sólor” = el consol, consolar, per les propietats mèdiques de moltes de les plantes del gènere. El gènere sinònim, Lycianthes, ve de "Lycium" espina santa, i del grec "Anthos" flor, perquè moltes de les plantes del gènere tenen flors similars a les de la Santa Espina.

L’epítet específic ratonnetiiés dedicat a Victor Barthélémy Rantonnet, el famós jardiner i horticultor en Hyères (Departament del Var, França) especialista en l’aclimatació d’arbres exòtics.

FamíliaSolanaceae

Flors amb forma de trompeta d'Iocroma

Castellà: Iocroma azul. Anglès: Violet churur.Blue cestrum.

NOM CIENTÍFIC:Iochroma cyaneum (Lindley) ML Verd;

SINÒNIMS: Iochroma tubulosum Benth. ; Iochroma lanceolatumMiers; Habrothamnus cyaneus

Iocroma del Jardí del Riu Túria de València

DESCRIPCIÓ: Arbust ornamental de grandària mitjana (fins 4 metres d’alçada), procedent d’Amèrica del Sud, amb tiges llargues i flexibles, ramificades des de la base. Fullatge atapeït que, segons el clima, pot ser permanent o caduc, si fa molt de fred, amb fullespeciolades alternes, el·líptiques, amb nervis marcats al limbe, i de marge enter, grans, de fins 15 cm de llargària i color verd, un poc grisos al revers, pels pèls que la cobreixen. Les flors formen un llarg tub, en forma de trompeta, formant raïms grans i densos, penjants, que adornen la planta amb el seu color blau violaci brillant, tot i que hi ha varietats amb flors de color roig, groc, blanc o porpra. Pot tindre diverses floracions, més abundoses en primavera i tardor. El fruités una baia de forma cònica, de color groc verdós pàl·lid i porpra a la maturitat, embolcallat pel calze persistent, que és rara en plantes cultivades, doncs la pol·linització és mitjançant colibrís especialitzats.

ATENCIONS: Necessita sol, per la qual cosa cal ubicar-la en un lloc assolellat i càlid, però també pot vegetar bé amb ombra parcial. No suporta les gelades. Humitat constant però amb sòl ben drenat durant els mesos de més calor, i reduir el reg la resta de l’any.

CONSELLS: Les tiges són fràgils, per la qual cosa és aconsellable ubicar-les a recer del vent i col·locar un suport per mantenir-les dreçades, si més no mentre són joves i no hi ha un tronc robust per sostenir-les.

La potent floració i ràpid creixement fa necessària una fertilització generosa per a plantes amb flor, cada dos setmanes.

Una vegada acabada la floració cal una poda de formació per a que no perda la forma d’arbust compacte i arrodonit que més l’afavoreix i produïsca una abundant floració.

S’empra com planta aïllada o en bardisses.

Multiplicació per llavor o per esqueix a l’estiu.

SABIES QUE… El nom del gènere, Iochroma, és una paraula grega que significa "porpra", que descriu el color de les flors d'algunes espècies.

El nom de l’espècie, Cyaneum,deriva del grec "Kyanos" blau: color blau.

Com moltes espècies de la família de les Solanàcies la Iocroma és tòxica. Pel que cal manipular-la amb cura i rentar-se bé les mans després de la poda, doncs pot causar irritació de la pell i reacció al·lèrgica.

Als llocs d’origen, les muntanyes d’Equador, s’empra en medicina popular pels alcaloides al·lucinògens que conté, igual que la Brugmansia i la Datura. Però cal assenyalar la toxicitat si s’ingereix.

FamíliaSolanaceae

Nadal és temps de retrobaments i celebracions amb les persones que més estimem. Desitgem que també sigui de reflexió, de pau i de solidaritat per a tothom, per aconseguir un any nou ple de benaurances.

Us desitgem unes bones festes de Nadal. Esperem gaudir de les vostres visites durant molts anys més. Junts farem un 2013 molt més venturós que l’any que acaba.

Polit nadal e bona annada. Feliz Navidad y Próspero Año Nuevo. Bo Nadal e Feliz AniNovo. Gabon zoriontsuak eta Urte Berri On. Boas Festas e Feliz Ano Novo. Buon Natale e Felice Anno Nuovo. Joyeux Noël et bonne année!. Merry Christmas and Happy New Year. Froehliche Weihnachten und ein gluckliches Neues Jahr!. Zalig Kerstfeest en een Gelukkig Nieuwjaar. Καλά Χριστούγεννα και Ευτυχισμένο το Νέο Έτος. Veseloho Vam Rizdva i Shchastlyvoho Novoho Roku!.С Новым годом. 圣诞快乐

Taronger agre del Jardí de Montfort de València

Castellà : Naranjo agrio. Naranjo amargo.Taronger de Sevilla. Bigarade. Italià: Arancio amaro. Francès: Oranger amer. Bigaradier. Anglès: Bitter Orange. Sour Orange. Alemany: Pomeranzenbaum. Neerlandès: Bitteresinaasappel.

NOM CIENTÍFIC:Citrus aurantium L.

SINÒNIMS: Citrus aurantium subsp. aurantium; Citrus aurantium subsp. bergamia:

DESCRIPCIÓ: Petit arbre perennifoli que es creu que deriva d’exemplars silvestres d’Àsia sud-oriental. El tronc és recte i la fusta dura. La copa és arrodonida i té branques llargues i flexibles amb espines. Les fulles són el·líptiques o lanceolades, amb l’àpex agut, de color verd obscur i ales al pecíol.

Les flors solitàries i flairoses amb 4-5 pètals blancs i carnosos són molt vistoses. Durant els mesos d’abril i maig omplin de color blanc i de d’olor a tarongina els nombrosos carrers i jardins que gaudeixen de la seua presència. El fruités una baia singular, que rep el nom d'hesperidi, arrodonida, de 7-10 cm de diàmetre, amb l’escorça rugosa per les nombroses glàndules que contenen un suc aromàtic, de colors taronja daurat que adornarà l’arbre al llarg de l’hivern. Però no és comestible, doncs té un sabor molt amarg.

ATENCIONS: Les gelades són un dels enemics del taronger, doncs amb dificultat vegetarà en zones d’hiverns amb temperatures sota zero. Prefereix sòls solts i ben drenats

CONSELLS: durant el període de formació s’haurà de limitar al mínim la poda, eliminant només les vares massa vigoroses i verticals. També s’hi pot cultivar en jardinera o test gran per als patis.

Per a que florisca i produïsca fruits cal situar la planta en una ubicació assolellada.

Multiplicació mitjançant llavors o esqueix.

SABIES QUE… El genèric Citrus, prové del grec, i significa llimona. El nom específic aurantiumderiva del llatí auratus= de color d'or, en referència al color daurat dels seus fruits.

Moltes varietats de taronja amarga s’usen pel seu oli essencial, per a perfum i saboritzant, o com medicinal.

El Taronger de Sevilla o bigarade, és el més emprat a la regió mediterrània. El seu fruit és molt apreciat per a fer melmelada, pel seu alt contingut en pectina, doncs dona millor qualitat i quantitat. També en compotes, i per a donar sabor amb aquest licor al “Canard à l'orange” (ànec en salsa de taronja). L’escorça seca s’empra per a fer el licor “curaçao”.

Al segle X els àrabs introduïren el conreu del taronger agre i no va ser fins al segle XV que els genovesos van portar el taronger dolç. Sembla que foren els califes de Córdoba els que empraren el taronger agre com a planta ornamental en places, patis i jardins, al segle IX-X. Un exemple el tenim al “Patio de los Naranjos” de la Mesquita de Córdoba.

FamíliaRutaceae

Castellà:Buganvilla, Buganvilia, Boganvilla, Trinitaria, Bugenvil, Dania, Flor de papel, Santa rita, Veranilla. Francès: Bougainvillée glabre. Itàlia: Buganvillea.Anglès: Bougainvillea. Paperflower. Alemany: Kahle Drillingsblume.Neerlandés: Bougainvillea.

NOM CIENTÍFIC: Bougainvillea glabra Choisy SINÒNIMS: Bouganvillea spectabilis Willd.

DESCRIPCIÓ: Planta perenne enfiladissa, procedent del Brasil, amb espines a les tiges que pot arribar als 10 metres d’alçada. Les fulles,de marge sencer, són de color verd obscur, el que fa ressaltar el color de les bràctees, que són fulles modificades amb textura de paper que envolten les flors poc aparents, petites de color crema, però les tres bràctees que les envolten adquireixen vius colors roig, morat, groc, taronja, rosa o blanc, que donen un aspecte espectacular a la planta durant la primavera, l’estiu i la tardor. El fruités un aqueni amb el calze persistent.

ATENCIONS:És una planta tropical pel que estima el sol i les temperatures càlides. En zones on hi ha gelades no prospera, doncs no suporta les baixes temperatures. Requereix sòl solt i ben drenat per a que no retinga massa aigua, i un pH del terra entre 5,6-7,5.

No és gaire exigent amb el reg, doncs està adaptada als climes secs, raó per la qual s’empra en jardins xeròfits. Tampoc és aconsellable proporcionar-li adob nitrogenat en excés.

CONSELLS: S’empra per cobrir parets, gelosies, murs i porxades, a les que vestirà amb generoses floracions gran part de l’any, a condició de rebre una bona dosi de sol.

No té òrgans especialitzats per a subjectar-se, com altres enfiladisses, pel que cal anar lligant les branques a un suport a mesura que van creixent.

En zones càlides cal podar-la a la primavera, i en zones d’hivern suau cal fer-ho a finals de l’hivern però si volem una floració abundant haurem de podar fort, doncs és a les branques noves on surten les flors.

Multiplicació per esqueix en qualsevol època de l’any.

SABIES QUE… El genèric Bougainvillea està dedicat a Louis Antoine Comte de Bougainville (1729-1811) navegant que va fer la primera cincumnavegació francesa i va descriure Tahití. L’epítet específic glabra deriva del llatí “glaber” que significa sense pèls.

Les fulles i les bràctees tendres en infusió s’empren per tractar afeccions gastrointestinals i respiratòries (diarrea, mal de panxa, bronquitis, tos, etc.) i la bullida de les arrels és porgant.

És una de les plantes utilitzades per a fer bonsais. Hi ha varietats per a cultivar en test, d’interior, i altres varietats amb les fulles variegades.

FamíliaNyctaginaceae

Pica-Pica. Arbre ampolla.

Mèlia, Cinamon.

Pota de vaca

Roser Philippe Noiret Meizoelle

Berberis

Eritrina. Arbre coral

Iuca

Xicarandana. Xicranda

Acàcia del Japó. Sòfora.

Hibisc de la Xina.

Acàcia de Constantinoble. Arbre de la seda.

El jardí xeròfit mediterrani

Roser La Sevillana ® Meigekanu

Salvió de jardí

Agapant. Assutzena africana. Flor de l’amor

Dulcàmara perenne

Iocroma

Bon Nadal i Feliç Any Nou

Taronger agre. Taronger amargant

Buguenvíl·lea