El Jardí de Menuda Natura

Castellà: Cheflera. Árbol paraguas. Árbol pulpo. Portuguès: Árvore de guarda-chuva. Árvore polvo. Brassaia. Amate. Anglès: Queensland umbrella tree. Octopus tree. Amate. Francès: Arbre ombrelle. Alemany: Großblättrige Schefflera, Regenschirmbaum. Queensland-Strahlenaralie

NOM CIENTÍFIC:

Schefflera actinophylla (Endl.) Harms

SINÒNIMS:

Brassaia actinophylla Endl.; Aralia longipes W.Bull.

DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli procedent de les zones humides d’Austràlia, Nova Guinea i Java, de fins 15 metres d’alçada (en cultiu no sol passar dels 7-8 m.) ramificat des de la base amb varis troncs prims d’escorça gris clar i llisa, que sovint creix com hemi-epífita sobre altres arbres als boscs d’on és originària. Les fulles són alternes, verdes, palmades, compostes per grups de 5-12 folíols que semblen fulles individuals, de forma ovada i marge enter, que surten radialment de l’àpex del pecíol que mesura entre 30 i 60 cm. Les flors apareixen panícules terminals roges, de llargues espigues, que sobresurten per damunt del fullatge com si foren els radis d’un paraigües, amb petites flors roges en una prolongada floració que dura varis mesos, des de principis de l’estiu fins la tardor. Fruit en drupa globosa format per 10-12 baies rodones de color negre quan maduren.

ATENCIONS: Es conrea com arbre ornamental en àrees de clima temperat o càlid perquè no suporta les gelades. Necessita molta llum i reg moderat en sòls ben drenats i fèrtils. Com a planta de interior ha d’ubicar-se a prop d’una finestra o fon de llum abundant, sense sol directe que pot cremar les fulles. Regar quan el substrat estigui un poc sec i ruixar les fulles, a poder ser amb aigua que no tingui calç que les tacaria.

CONSELLS: En parcs i jardins tropicals i com a planta de interior però en aquest cas no florirà. Les arrels són molt agressives

Multiplicació per esqueixos o per llavor sembrant a principis de la primavera

Plagues i malalties:Excés d’aigua i falta de llum fan groguejar i caure les fulles. Pot patir malalties com fumagina o oïdi, i por agafar plagues com cotxinilla, cotonet, aranya roja o poll.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Schefflera està dedicat al botànic alemany del segle XVIII Jacob Christoph Scheffler. L’epítet específic actinophylla deriva del grec “ἀκτίς, -ῖνος àktis, àktinos” fes, i de “φύλλον phýllon” fulla, és a dir, amb fulles compostes de lòbuls profundament dividits disposats de forma radial.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Stephan Friedrich Ladislaus Endlicher (Endl.) i publicada en Novarum Stirpium Decades 1: 89. 1839. com Brassaia actinophylla. Amb el nom actualment acceptat de Schefflera actinophylla va ser descrita per Hermann August Theodor Harms, (Harms.) i publicada en Die Natürlichen Pflanzenfamilien 3(8): 36. 1894.

FamíliaAraliaceae

Busaina. Sumac. Tintillaina. Castellà:Árbol de las pelucas. Árbol del humo. Fustete. Francès: Arbre à perruques. Sumac des teinturiers. Italià: Cotino. Scotano. Sommacco selvatico. Anglès: European Smoketree. Smokebush. Venetian Smoke Tree. Wig Tree. Young Fustig. Alemany: Fisetholz. Gelbholzsumach. Gemeiner Perückenstrauch. Grüner Perückenstrauch. Neerlandès: Pruikeboom. Grec:Ασμάκι κόκκινο. Βέντζα. Θαψιά. Κράτσια. Σβέντζα. Χεροβουλιά.

NOM CIENTÍFIC:Cotinus coggygria Scop.

SINÒNIMS:Rhus cotinus L.; Rhus simplicifolia Salisb.

DESCRIPCIÓ: Arbust caducifoli molt ramificat que pot arribar als 3 metres d’alçada, amb olor de trementina, natiu del sud d’Europa i Àsia. Les fulles són de distribució esparsa, amb pecíol prim, de limbe obovat o orbicular, obtuses, glauques, d’un verd apagat ambdues bandes. A la tardor poden prendre coloracions entre el groc i el vermell. Les flors insignificants, amb cinc pètals groguencs, amb curt pedicel, en panícules terminals pubescents. Moltes de les flors són estèrils i, en caure, s’allarga el pedicel vellut, donant la característica aparença plomosa. Floreix a la primavera. El fruités una drupa obovada, comprimida lateralment, glabra, de color marró a la maduresa.

ATENCIONS:És una espècie molt rústica, poc exigent en relació al sòl, però que estiga ben drenat perquè l’excés d’aigua perjudica les arrels, en canvi resisteix la sequera. Prefereix una ubicació assolellada i temperatures suaus, perquè no suporta hiverns molt freds. Admet poda de formació i de manteniment a finals de l’hivern.

CONSELLS: En jardineria s’empra com arbust solitari o en grups, apreciat pels efectes cromàtics de les inflorescències plomoses i, especialment a la tardor per la canviant coloració de les fulles. És ideal per a jardins petits.

Multiplicació per esqueix amb hormones d’arrelament o murgó en primavera. Per llavor, sembrat a la tardor, pot perdre les propietats ornamentals de la planta mare.

Plagues i malalties: L’excés de reg provoca l’atac de fongs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cotinusderiva del grec antic “κότινος cótinos” olivera silvestre, nom que Plini atribuïa a un arbust dels Apenins de fusta vermella del qual s’obtenia un colorant porpra.

L’epítet específic coggygriadel grec “κοκκυγέα coccygéa” cotxinilla de la qual s’obté un tint, antic nom emprat per Teofrast per aquesta planta tintòria.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 267. 1753. Amb el nom de Rhus cotinus. Amb el nom actualment acceptat de Cotinus coggygria va ser publicada per Giovanni Antonio Scopoli (Scop.) en Flora Carniolica, Editio Secunda 1: 220. 1771.

Hi ha diversos conreessis com 'Royal Purple', amb fulles color porpra, i 'Flame' que torna el verd de les fulles en roig-taronja a la tardor, que han guanyat el Premi de Mèrit del jardí de la Royal Horticultural Society.

FamíliaAnacardiaceae

Pop tacat. Bàlsam, Bàlsam de les cremades. Castellà: Pita real. Saponària. Portuguès: Saponaria. Francès:Àloe maculat. Anglès: Soap aloe. Broad-leaved aloe.

NOM CIENTÍFIC:Aloe maculata All.

SINÒNIMS:Aloe saponaria (Aiton) Haw.

DESCRIPCIÓ: Planta acaule, endèmica de Sud-àfrica, d’uns 30 cm d’alçada, amb les fulles agrupades en roseta basal, carnoses, lanceolades, amb els marges dentats, de color verd vermellós, amb taques blanques. Directament de la roseta surt la tija floral ramificada i acabada en Inflorescències en raïm esfèric, amb flors tubulars, allargades, de color taronja. Floreix des de mitjans l’hivern fins a la primavera. Els fruitssón verinosos.

ATENCIONS: Necessiten un clima temperat, sense gelades. Suporten la sequera però no l’excés d’aigua pel que han d’ubicar-se en lloc assolellat i ben drenat

CONSELLS:És apreciat en jardineria per la bellesa de les flors i la gran capacitat d’adaptació a terrenys secs i difícils, rocalles, o en test.

Multiplicació per llavor, per esqueix de fulla o. El mètode més fàcil i ràpid, aprofitant els fillols que cal tallar-los i deixar-los dos o tres dies per a que cicatritzi la ferida i arreli millor.

Plagues i malalties: És una planta resistent que no sol ser atacada per plagues ni malalties.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; però és més probablement d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics.

L’epítet específic maculata deriva del llatí “macula” que vol dir taca, tacat, per les taques blanques que apareixen a les fulles.

Tot i que Aloe Veraés més conegut per les seves propietats medicinals, altres espècies d'Aloe com Aloe maculata, tenen qualitats molt similars, és a dir, antiinflamatori, coagulant i cicatritzant, i antibiòtic, amb una gran capacitat bactericida. Amés a més el suc de les fulles s’emprava com sabó per la població del seu lloc d’origen.

Aloe maculata va ser descrit per Carlo Allioni i publicat en Auctarium ad Synopsim Methodicam Stirpium Horti Reg. Taurinensis 13. 1773.

FamíliaLiliaceae (Asphodelaceae, Xanthorrhoeaceae)

Cedrus deodara del Jardí de Vivers de València

Castellà: Cedro del Himalaya. Èuscara: Himalaiako zedroa. Francès: Cèdre de l'Himalaya. Cèdre sacre. Italià: Cedro dell'Himalaya. Cedro deodara. Anglès: Cedar of the Himalaya. Deodar. Deodar Cedar. Indian Cedar. Alemany: Himalaja Zedar. Neerlandès: Himalaja Ceder. Grec:Κέδρο. Κέδρος των Ιμαλαίων. Xinès: xue song.

NOM CIENTÍFIC:Cedrus deodara (Roxb. ex D.Don) G.Don

SINÒNIMS:Pinus deodara Roxb. ex D. Don (basiònim)

DESCRIPCIÓ: Arbre monoic de gran port (fins els 25 (50) metres d’alçada), monopòdic, piramidal, però la guia terminal sol estar corbada en els exemplars adults. Tronc amb l’escorça clavillada de color gris obscur. Les branques creixen horitzontals amb els extrems pènduls. Procedent de la serralada de l’Himàlaia, des d’Afganistan fins al Nepal, amb fullesaciculars de color verd clar, dures i gruixudes, punxants, d’entre 2 i 5 cm, agrupades en fascicles de més de 12 fulles sobre un curt peduncle (braquiblast) tot i que les acícules noves poden sortir a l’àpex, solitàries, directament sobre la branqueta. Les flors masculines (estròbils) apareixen en les branques més baixes, agrupades en aments erectes i solitaris. Les flors femenines en cons ovoides erectes, més petits a les branques més altes. Poden durar més de mil anys. Els cons madurs, de 7-12 cm, estan formats per esquames llargues i atapeïdes que al madurar s’obrin i van desfent-se, deixant sortir les llavors alades.

ATENCIONS: Suporta bé els sòls calcaris però fèrtils i ben drenats. Ubicació a ple sol però suporta molt bé les gelades. No és gaire exigent en el reg i l’excés d’aigua pot provocar la putrefacció de les arrels.

CONSELLS: En jardineria s’empra com arbre solitari, en grups, formant bosquets o en alineacions, en parcs i jardins públics. Hi ha varietats columnars, pèndules i glauques.

Multiplicació per llavor, i les varietats cal fer-les per empelt. Les pinàcies no donen bon resultat amb els esqueixos.

Plagues i malalties: Pot patir atacs de cotxinilla i pugó.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cedrus deriva del grec “kédron” asonant amb l'hebreo “héder”que significa ornament, magestat. L’epítet específic deodara del sànscrit "devadaru" compost de "deva" déu i "daru" arbre, fusta, és a dir, l'arbre dels déus.

Els boscos de cedres Deodara o Devadāru eren el lloc preferit per a viure dels antics savis indis i les seves famílies dedicades al déu hindú Shiva. Aquest cedre és l'arbre nacional del Pakistan.

La seua fusta és molt aromàtica i de bona qualitat, apreciada en fusteria i ebenisteria.

Aquesta espècie va ser descrita per William Rouxburgh amb el nom de Pinus deodara en A Description of the Genus Pinus 2: 8. 1824. Amb el nom actualment acceptat de Cedrus deodara va ser publicat per George Don en Loudon's Hortus Britannicus. A catalogue . . . 388, no. 23637. 1830.

Família Pinaceae, Gènere Cedrus, Tipus: Arbres, Plantes d'Àsia

Castellà:Eulalia. Italià: Eulalia. Francès:Miscanthus de Chine. Roseau de Chine. Anglès:Eulalia grass. Japanese plume grass. Chinese Silvergrass. Alemany: Chinaschilf. Elefantengras.

NOM CIENTÍFIC:Miscanthus sinensis Andersson

SINÒNIMS:Eulalia japonica (Thunb.) Trin.; Erianthus japonicus (Thunb.) P.Beauv.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne procedent de l’est d’Àsia (Xina, Japó i Corea) que pot assolir els 2 metres d’alçada, amb rizomes subterranis, horitzontals i curts, que desenvolupen mates denses de tiges no ramificades i fermes de 3-10 mm, amb fulles linears i planes que poden fer fins 75 cm de longitud i entre 0,4 i 2 cm d’amplada, nervi central molt marcat i lígula ciliada. Les fulles surten en cascada, cap a fora, com una font. Les flors en panícula d’espigues que forma uns plomalls de color, segons la varietat, a finals de l’estiu o principis de la tardor. Fruit en cariopsi el·líptica

ATENCIONS:És fàcil de conrear i requereix poc manteniment. Requereix una ubicació a ple sol, en terrenys fèrtils, humits i ben drenats. Tot i que són tolerants als sòls humits, una vegada establerts, toleren la sequera. A finals de l’hivern, abans de que surtin els nous brots, cal retallar el fullatge al terra.

CONSELLS: Una planta molt apreciada en jardineria per l’elegància del seu port i el moviment que aporta al conjunt durant tot l’any. Són tolerants a la sal de les zones costaneres i ajuden a protegir espècies més delicades.

Multiplicació per llavor o per divisió de mata a la primavera o la tardor.

Plagues i malalties: Normalment lliures de plagues i malalties

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Miscanthusderiva del grec “μίσχος míschos” tija, peduncle, i “ἄνϑοϛ ánthos” flor, és a dir, amb flors pedunculades. El nom específic sinensis és un epítet geogràfic que fa referència a la Xina, deriva del llatí “sinensis” que significa originari de Xina.

Miscanthus sinensis va ser descrita per Nils Johan Andersson i publicada en Öfversigt af Förhandlingar: Kongl. Svenska Vetenskaps-Akademien 12: 166. 1855.

FamíliaGramineae (Poaceae)

Castellà: Oxalis de cuatro hojas. Cruz de Hierro. Trebol de cuatro hojas. Francès: Oxalide à quatre folioles. Oxalis à quatre folioles. Anglès:Iron Cross. Four-leaf sorrel. Four-leaved Pink-sorrel. Lucky Clover. Alemany:Glücksklee. Vierblättriger Sauerklee. Sauerkleerübe. Neerlandès: Zuringklaver

NOM CIENTÍFIC:Oxalis tetraphylla Cav.

SINÒNIMS:Oxalis deppei Lodd.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia, bulbosa, procedent de Mèxic, que pot créixer fins el 40 cm d’alçada, amb fulles dividides en quatre folíols cordats amb la base tacada de color vermell obscur i amb un llarg pecíol. Les flors, hermafrodites i de simetria radial, apareixen, durant la primavera i estiu, umbel·lades a l’àpex d’un llarg escap, amb el calze format per cinc sèpals estretament ovats i la corol·la campanulada, amb la base dels pètals de color verd groguenc i la resta d’un bonic color rosat o vermell. Hi ha una varietat ‘Alba’ amb flors blanques.

Observacions: De vegades es confon amb el trèvol de quatre fulles però no és un vertader trèvol. Els vertaders trèvols que de vegades apareixen amb quatre folíols, i són els de la sort perquè és molt estrany trobar-ne, pertanyen al trèvol blanc (Trifolium repens)

ATENCIONS: Els bulbs sota el terra poden suportar hiverns molt freds i brotar a la primavera. Gaudeix de sòls de textura lleugera i ben drenats perquè no suporten l’excés d’aigua però, al mateix temps, els subtils escaps i pecíols decauran si falta humitat al sòl. Per aconseguir floracions espectaculars cal que siguen ubicades a ple sol però protegint lleugerament durant les hores centrals del dia en el nostre clima mediterrani.

CONSELLS: No són plantes de interior sinó que gaudeixen del sol i l’aire lliure

Multiplicació:Els bulbs es multipliquen i s’extrauen a la tardor per plantar a principis de la primavera els bulbets.

Plagues i malalties: El principal enemic és l’embassament d’aigua, que podreix els bulbs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Oxalis procedeix del grec"óxys"àcid, i de“ἄλς hals” sal, pel gust àcid i amarg. L’epítet específic tetraphylla deriva del grec “τετρα tetra" quatre, i "φύλλαphylla" fulla, és a dir, de quatre fulles

L’espècie va ser introduïda, com ornamental, en Anglaterra a l’any 1837, i des d’aleshores s’ha expandit el seu ús com a planta de jardí per la resta d’Europa.

Oxalis tetraphylla va ser descrita per Antoni Josep Cavanilles i publicada en Icones et Descriptiones Plantarum 3: 19–20, pl. 237. 1794. El holotip està arxivat avui a Madrid . Va ser dut per l'expedició dirigida per Alessandro Malaspina, entre 1789 i 1794, que va recórrer des de Terra del Foc fins a Alaska i en el Pacífic fins a Austràlia.

Ferdinand Deppe també va veure el trèvol afortunat a la seva expedició de 1824-1826 a Mèxic i el va portar a Anglaterra, on va ser descrit per Conrad Loddiges qui, en honor de Deppe, li va posar el nom de Oxalis Deppei, acceptat com sinònim.

FamíliaOxalidaceae

Caldereta. Narcís de nadales. Assa groga. Assutzena borda. Castellà: Narciso común. Narciso de manojo. Occità: Jonquilha salvatja, Nadalet. Gallego: Narciso amarello. Èuscara: Lilipa. Nartzisoa. Portuguès: Junquillo. Narciso de inverno. Francès: Narcisse de constantinople, Narcisse à bouquet. Italià:Narciso nostrale. Tazzetta. Anglès: Bunchflower daffodil, Cream narcissus, French daffodil. Alemany: Strauß-Narzisse. Bukett-Narzisse. Mehrblütige Narzisse. Vielblütige Narzisse. Neerlandès: Trosnarcis. Grec:Βουτσίνα. Ζαμπάκι. Μανουσάκι. Xinès: shui xian.

NOM CIENTÍFIC: Narcissus tazetta L.

SINÒNIMS: Hermione tazetta (L.) Haw.

DESCRIPCIÓ: Planta bulbosa, naturals del Mediterrani occidental, que pot arribar als 60 cm d’alçada. El bulb és subglobós, amb túniques externes membranoses de color marró, d’on surt l’escap fistulós i les fulles linears, de marge enter i secció estretament el·líptica, de color verd glauc. Les flors surten al final de l’escap, d’una espata membranosa, lanceolada i embeinadora a la base. De les umbel·les surten fins vuit flors pedicel·lades, amb pètals de color blanc o groguenc i una corona de color groc. Floreix des de desembre fins la primavera. Fruit en càpsula oblonga-ovoide

ATENCIONS: No són plantes exigents amb el substrat però cal que estiga ben drenat per evitar embassaments que facen malbé els bulbs. Prefereix una exposició assolellada però vegeta be en mitja ombra. El clima temperat i fresc. Reg freqüent a l’època de creixement però amb cura de no embassar, i quan s’assequen les flors cal retallar els escaps i disminuir els regs.

CONSELLS: En jardineria per confeccionar massissos i bordures, sols o amb altres bulboses com tulipes o jacints. També s’empren per interior en test o en terrasses.

Observacions: A partir d’aquesta espècie han derivat nombroses varietats cultivades per a ús ornamental com per exemple: ‘Avalanche’, ‘Cragford’, ‘Faconet’, ‘Geranium’, ‘Golden Dawn’, ‘Highfield Beauty’, ‘Hoopoe’, ‘Minnow’, , ‘Paperwhite’, ‘Pride of Cornwall’, ‘Scarlet Gem’, ‘Silver Chimes’

Multiplicació per llavor tarden entre 3 i 5 anys en florir, per això és recomanable separar els fillols dels bulbs a l’època de repòs. Els bulbs es planten a principis de la tardor.

Plagues i malalties: No sol ser atacada per plagues ni malalties, llevat de l’excés d’aigua que pot podrir els bulbs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Narcissusés per “Νάρcισσος Narkissos” Narcís, el jove fill del déu Cephissus (riu) i de la nimfa Leiriope, que era tan bell que es va enamorar de si mateix. El nom deriva del grec “νάρκη nárke” narcòtic, segons Plini en referència al perfum embriagant de les flors d’algunes espècies. L’epítet específic tazettaés un vocable popular emprat al nord d’Itàlia amb el significat de tassa petita, per la forma de la corona de la corol·la.

Narcissus tazetta va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 290. 1753.

FamíliaAmaryllidaceae

S’acaba 2017, l’any que més evident s’ha fet el canvi climàtic amb incendis dramàtics, sequeres amenaçants i riuades destructives, mentre els humans continuem sense reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle que ha fet pujar la temperatura global 1.1 graus en 2016, la major pujada de la història de la humanitat que ha accelerat el desgel dels glaciars, com l’Àrtic, i provocat fenòmens meteorològics extrems.

Encara som a temps de pal·liar els efectes nocius del canvi climàtic si els ciutadans som capaços de forçar la utilització d’energies renovables, i aconseguir l’eficiència energètica que, a més de prescindir de combustibles contaminants, abaratirà l’electricitat i generarà llocs de treball.

Que passeu un BON NADAL i que gaudiu d’un pròsper i ecològic 2018

A pesar del creixement poblacional de les grans ciutats els humans necessitem mantindre el contacte amb la naturalesa, no sols perquè depenem d'ella per a produir aliments, sinó per pur goig estètic i per a mantindre l'equilibri mental i físic. Aqueix és el paper que juguen els parcs i jardins de les ciutats i, a menor escala, els jardins privats.

En aquest treball es presenten 101 plantes la funció principal de les quals és crear espais d'oci per al plaer dels sentits. Les imatges, per a facilitar la seua identificació, s'acompanyen de la descripció morfològica, condicions de cultiu i curiositats.

Castellà: Jazmín de las Azores. Jazmín azórico. Portuguès: Jasmineiro-branco. Anglès: Lemon-scented jasmine. Italià: Gelsomino trifogliato.

NOM CIENTÍFIC:

Jasminum azoricum L.

SINÒNIMS:

Jasminum suaveolens (L.) Salisb.

DESCRIPCIÓ: Arbust enfiladís, procedent de les Illes Açores, amb fulles perennes i oposades, compostes per tres folíols d'uns 3 cm de longitud, amb el limbe ovat-lanceolat i apiculat, amb el folíol central major, de marge enter i color verd fosc i el revers més clar. Flors fragants de corol·la blanca, tubular acabada en 4-5-6 lòbuls, reunides en raïms terminals.Floreix de maig a octubre. El fruités una baia globosa fosca de quasi 1 cm de diàmetre.

ATENCIONS: Suporta tot tipus de sòl si està ben drenat. Ubicació a mitja ombra o ple sol. Suporta baixes temperatures fins els -5^oC. Requereix regs regulars a l'estiu i setmanals a l'hivern.

CONSELLS: En jardí es pot utilitzar com a arbust o com a enfiladissa sempre verda, per al que necessita tutor, perquè no té sistema de suport propi. És apreciada en jardineria per les fulles perennes, sempre verdes, la prolongada floració i el flaire que desprenen. Pot confondre's amb el gesmil (Jasminum officinalis) però aquest té les fulles compostes per 5-7 folíols i no per tres com J. azoricum.

Multiplicació mitjançant estaques, colgats i fillols, que arrelen amb facilitat.

Plagues i malalties: Míldiu i diversos fongs poden afectar la planta amb excés d'humitat en el sòl. Pot patir plagues de cotxinilles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: : El genèric Jasminumderiva de l'àrab “yasmin” que significa regal de déu. Per a altres autors la paraula àrab “jasmin” significa flor blanca, que és el color de la flor del gesmil. El nom específic azoricumés un epítet geogràfic que indica el lloc de procedència de l'espècie, encara que és endèmic de l'illa de Madeira, no de totes les illes Açores.

A Madeira, el seu lloc d'origen d'on és endèmica, queden molt pocs exemplars d'aquesta espècie

Jasminum azoricum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 7. 1753.

Família Oleaceae

Castellà: Alpinia. Azucena de porcellana. Portuguès: Falso-cardamomo. Gengibre concha. Louro-de-baiano. Alpínia. Francès: Fleur de mon âme. Gingembre coquille. Fleur du paradis Anglès: Shellflower. Shell-ginger. Pink porcelain lily. Xinès: yan shan Jiang.

NOM CIENTÍFIC:

Alpinia zerumbet (Pers.) Burtt et Smith

SINÒNIMS:Costus zerumbet Pers.

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa, procedent d’Àsia Oriental, que pot créixer fins als 3 m d'alçada, amb fulles llargament el·líptiques de fins 70 cm de llarg i 10 cm d'ample, amb l'àpex acuminat. Les flors apareixen en raïms pènduls de fins a 40 cm, fragants, amb la corol·la en forma d'embut, de color blanc nacrat per fora i amb label groc pintat amb taques roges per l'interior. Fruit en càpsula globosa amb estries i dehiscent.

Pot confondre's amb l'au del paradís (Strelitzia reginae) però en aquesta les fulles surten directament del rizoma mentre que en A. zerumbet naixen al llarg de les tiges.

ATENCIONS: Necessita ambient i sòl humit, ric i ben drenat, ubicació a ombra parcial. Clima suau, sense gelades. Cal tallar les fulles seques i les flors marcides.

CONSELLS: S'empra com a exemplar aïllat, en grups o com a planta d'interior. La var. ‘variegata’, més xicoteta, es cultiva per les cridaneres fulles amb ratlles grogues, és adequada per conreu en cossiol o jardinera.

Multiplicació per divisió de rizoma en primavera

Plagues i malalties: No li afecten malalties ni plagues importants. El que més pateixen són fisiopaties per falta d'humitat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Alpiniaés en honor del botànic pre-linneà Prospero Alpinio (1553-1617), Director de l'Hort Botànic de Pàdua. L'epítet específic zerumbetés d'etimologia polèmica, segons uns autors deriva del nom vernacle del persa o indi; però segons altres és d'origen àrab i va ser utilitzat per primera vegada pel metge Serapió el Jove (segle XI) per a designar les arrels aromàtiques de jengibre.

Alpinia zerumbetva ser descrita per (Pers.) B.L.Burtt and R.M.Smith i publicada en Notes from the Royal Botanic Garden, Edinburgh 31(2): 204. 1972.

FamíliaZingiberaceae

Castellà: Kikuyo. Grama gruesa. Francès: Kikuyu. Anglès: Kikuyu grass. Neerlandès: Kikuyu-gras. Xinès: pu di lang wei cao.

NOM CIENTÍFIC:Pennisetum clandestinum Hochst. ex Chiov.

SINÒNIMS:Cenchrus clandestinus (Hochst. ex Chiov.)Morrone

DESCRIPCIÓ: Gramínia rizomatosa i estolonífera de ràpid creixement, procedent d’Àfrica Oriental, amb fulles d'uns 10-15 centímetres de llarg, de bonic color verd i textura suau. Florsmasculines amb grans anteres en forma de “X” al final de llargs filaments; les femenines molt més curtes amb estigmes plomosos. Pot confondre’s amb el gram americà (Stenotaphrum secundatum) però aquest és més bast i la inflorescència molt diferent.

ATENCIONS: Tolera tot tipus de sòls però prefereix els solts i ben drenats. Suporta la sequera, és resistent al trepig i al pasturatge, a causa de la seua forta xarxa d'arrels que fàcilment crea renovades tiges aèries, inclús els ambients salins. Tolera bé les altes temperatures però amb el fred es fa groc i roman latent fins a l'arribada de la primavera. Requereix sol i no prospera en llocs ombrius.

CONSELLS: En jardineria s’empra per fer la gespa que des de fa temps no falta en cap jardí.

Multiplicació: Per divisió de rizomes, estolons i per llavor.

Plagues i malalties: No és massa sensible a plagues ni malalties

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Pennisetumderiva del llatí “penna” ploma, i “seta” cerra, pèl rígid, en al·lusió a la inflorescència que presenta cerres plomoses. El nom específic clandestinumés un epítet llatí que significa ocult, per les seues flors ocultes i difícils de veure. El nom comú de “kikuyu” es deu al fet que procedeix de la regió que habita la tribu kikuyu de Kenya.

Pennisetum clandestinum va ser descrit per Hochst. ex Chiov. i publicat en Annuario del Reale Istituto Botanico di Roma 8(1): 41, pl. 5, f. 2. 1903.

FamíliaGramineae (Poaceae)

Xiprer fúnebre. Castellà:Ciprés fúnebre, Ciprés llorón. Francés: Cyprès de Chine. Italià:Cipresso cinese. Anglès: Chinese Weeping Cypress. Alemany: Tränen-Zypresse. Xinès: bai mu.

NOM CIENTÍFIC:Cupressus funebris Endl.

SINÒNIMS:Chamaecyparis funebris (Endl.) Franco

DESCRIPCIÓ: Conífera procedent de la Xina i l’Himalaia, de forma columnar amb el tronc dret, de corfa grisenca amb escletxes longitudinals, que pot assolir els 20 metres d'altura. Les branques són decumbents i les branquetes foliars, lleugerament aplanades, són primes i pèndules, la qual cosa li dóna el característic port ploró. Les fulles són esquamiformes, imbricades, de color grisenc, punxegudes. Consmasculins xicotets (3-5 mm) a l'extrem de les branquetes, que solten el seu pol·len a la primavera. Gàlbuls globosos, verds que es tornen marrons quan maduren, formats per vuit esquames llenyoses peltades que s'obrin dos anys després de la pol·linització. Cada escata amb 3-4 llavors amb ala estreta.

ATENCIONS: Suporta el fred però necessita sòls descarbonatats, perquè no vegeta bé als sòls alcalins, si que vegeta bé, però, en sòls pobres si estan ben drenats perquè no suporta els embassaments. Ubicació en lloc assolellat o ben il·luminat

CONSELLS: El principal atractiu d’aquest arbre és la forma de ploraner que adopten les seues branques. Es planta en parcs i jardins públics com exemplars sols. S'utilitza poc en jardineria mediterrània.

Multiplicació per llavor: es recullen les llavors a l’estiu i es deixen assecar i es sembren a la primavera, havent-les deixat a remulla un parell de dies abans. També pot reproduir-se per esqueix de mall o T invertida a l’hivern

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Cupressusés el nom llatí del xiprerHi ha qui diu que el seu nom deriva de l'illa de Xipre, però altres afirmen que procedeix de Ciparís, (grec: κυπάρισσος, "Kyparissos"; llatí: Cupressus) fill de Tèlef i amat d'Apol·lo, que va matar per error amb la seua javelina un cérvol sagrat del déu. Va plorar tant i amb tanta pena que va caure rendit en el sòl transformant-se en un arbre gran i fort que derramava les seues llàgrimes de resina, i Apol·lo li va ordenar que estiguera present en els rituals dels morts.

El nom específic funebris, de “funebris, -e”és un epítet llatí que significa fúnebre, per l'aspecte trist que ofereix amb el seu lànguid brancatge.

En el Temple de la Muntanya del Dragó Negre, prop de Kunming, Yunan, Xina, està el xiprer ploraner més antic que es coneix, amb 800 anys, segons figura en el llibre de 1985 de la Societat Internacional de Dendrologia.

Cupressus funebris va ser descrit per Stephan Ladislaus Endlicher i publicat en Synopsis Coniferarum 58. 1847

FamíliaCupressaceae

Castellà: Aloe tigre. Pecho de perdiz. Francès: Aloe panaché, Aloe perroquet, Bec de perroquet, Gorge de perdrix. Alemany: Tiger-Aloe.

NOM CIENTÍFIC:Aloe variegata L.

SINÒNIMS:Aloe ausana Dinter

DESCRIPCIÓ: Planta sense tija, procedent del Cap de Sud-Àfrica, i mesura un pam d’ample, amb fulles carnoses triangulars, lanceolades, amb secció transversal en forma de V, de 10-15 cm, de color verd blavós amb bandes discontínues o petites taques blanques alineades. Inflorescència de poc més d’un pam d’alçada amb raïms de 20-30 flors tubulars rosades o vermelloses a finals d’hivern i primavera. Fruit en càpsula amb llavors alades.

ATENCIONS: Suporta les gelades si són dèbils i de curta durada. Necessita molt bona il·luminació però millor que no estigui a ple sol. Requereix poc reg en estiu i menys a l’hivern, en sòls ben drenat perquè l’excés d’humitat podreix les arrels.

CONSELLS:És una planta ideal per a rocalles i jardins de cactus però també és bona planta per interiors lluminosos cultivada en test

Multiplicació per llavor o millor i més ràpid pels fillols que emet des de l’arrel o a l’axil·la de les fulles. A falta de pol·linitzadors específics d’aquesta espècie a les nostres terres, cal pol·linitzar les flors a mà, amb un pinzell de pèl fi.

Plagues i malalties: pot ser atacada per la cotxinilla cotonosa o cotonet

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Aloeés d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; però és més probablement d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics. L’epítet específic variegata ve del llatí “vario” ser de diferent color, variat, motejat, pel jaspiat de les fulles.

El primer esment d'aquesta planta va ser realitzat per Simon van der Stel , el primer governador de Ciutat del Cap , en un viatge al nord en 1685. Va ser cultivat en els jardins botànics de la Companyia neerlandesa de les Índies Orientals a Ciutat del Cap el 1695 .

Aloe variegata va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1, 321, 1753

Família Xanthorrhoeaceae (Liliaceae, Asphodelaceae)

Gessamí blau. Gesmil blau. Castellà: Jazmín azul. Malacara. Jazmín del Cabo. Azulina. Francès: Dentelaire du Cap. Anglès: Cape leadwort. Alemany: Kap-Bleiwurz. Neerlandès: Loodkruid. Loodplant. Grec:Μολυδβαίνα του ακροτηρίου.

NOM CIENTÍFIC:

Plumbago auriculata Lam.

SINÒNIMS:

Plumbago capensis Thunb.

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli, procedent d’Àfrica del Sud, amb llargues tiges enfiladisses de fins quatre metres; fulles fasciculades, ovades o lanceolades, amb el limbe decurrent amb dues aurícules en la base. Inflorescència terminal espiciforme amb flors de calze tubular amb glàndules només a la meitat superior. Corol·la tubular acabada en cinc lòbuls de color blau cel, tot i que hi ha una varietat amb les flors blanques (Plumbago auriculata f. alba). Androceu amb cinc estams lliures. Gineceu d’ovari súper amb un estil i cinc estigmes. Té una llarga floració, entre juliol i desembre . Fruit sec dehiscent que s’obri en cinc valves.

ATENCIONS: A ple sol fa floracions espectaculars, però convé que no sigui exposada al sol directe a les hores centrals del dia; també vegeta bé a mitja ombra. Prefereix sòls àcids i suporta els bàsics però solts i ben drenats. Tolera bé les altes temperatures però tem el fred. Només suporta les gelades no intenses i de curta durada. Reg abundant en estiu sense embassar. Cal podar a finals de l’hivern per estimular la floració.

CONSELLS: Les llargues tiges no disposen de circells ni cap altre sistema de suport, pel que cal ajudar amb tutors si no volem un port penjant. Al jardí pot emprar-se en massissos, bordures, agrupacions arbustives o per cobrir murs, amb tutors.

Multiplicació per llavors sembrades a finals de l’hivern o per esqueix de fusta verda a la primavera o estiu. També pot reproduir-se per colgat.

Plagues i malalties: Pot ser atacat per pugons.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Plumbago és un nom llatí que emprava Plini per citar una planta, que servia per curar certes malalties dels ulls, que no hem pogut identificar. L’epítet específic auriculata deriva del llatí “auriculatus, -a, -um” que significa aurícula, un diminutiu d’orella, per les aurícules de les fulles que sembles dues orelletes.

Plumbago auriculata va ser descrita per Jean Baptiste Antoine Pierre de Monnet de Lamarck, i publicada en Encyclopédie Méthodique, Botanique 2(1): 270. 1786.

FamíliaPlumbaginaceae

Nenúfar blanc.Lliri d’aigua. Cadells. Escudet.Nimfea. Castellà: Adarga. Nenúfar blanco. Hierba de escudete. Coberteras. Occità: Viet-malaut. Gallego: Ambroiños de río. Tapadeira. Èuscara: Otzikera. Nenúfar zuria. Portuguès: Boleira-branca. Italià: Ninfea Bianca.Ninfea comune. Francès: Nymphéa blanc, Nénuphar blanc. Lys des étangs. Anglès: White water-lily.White Pond-lily. Alemany:Weiße Seerose. Neerlandès: Witte Waterlelie. Grec:Νούφαρο λευκό. Πλατομαντηλίδα. Xinès: bai shui lian.

NOM CIENTÍFIC:Nymphaea alba L.

SINÒNIMS:

Castalia alba (L.) Greene

DESCRIPCIÓ:És una planta aquàtica perenne, que arrela en aigües dolces estancades amb un rizoma gruixut i negre, d’on surten les fullesfasciculades, unes submergides, membranoses, i les superiors flotants, amb un llarg pecíol, de limbe coriaci, el·líptic-orbicular de fins 30 cm. de diàmetre, amb un entrant a la base molt marcat i glabres. Les flors apareixen solitàries entre maig i octubre, amb un llarg peduncle. Calze format per quatre sèpals oblongs i caducs; verdosos a la cara externa i blancs a la interna. Corol·la amb 20-25 pètals disposats en espiral, blancs o rosats, oblongs, que es transformen en els estams gradualment per l’aparició dels sacs pol·línics. Androceu amb nombrosos estams lliures amb filament petaloide i anteres grogues. Gineceu semiínfer amb pistil i 8-24 estigmes. Fruit en una mena de baia submergida amb la superfície coberta de les cicatrius dels pètals i els estams, que conté granes llises amb aril.

ATENCIONS: Gaudeix de ple sol. No suporta les gelades intenses. Necessita una làmina d’aigua de fondària entre 20 cm i un metre, i una superfície de metre quadrat mínim. El més normal és cultivar-la en recipients amb substrat ric cobert per trossos de test o pedres per evitar que els nutrients facin proliferar algues que enterbolissin l’aigua. Cal anar retirant les fulles i flors marcides.

CONSELLS: En jardineria s’empra en estanys i fonts.

Multiplicació: només cal agafar una porció del rizoma, en primavera o a la tardor, i plantar-lo en un substrat humit per a que arreli amb facilitat.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Nymphaea deriva del grec “Νυμφἅς Nymphas” Nimfa, una divinitat menor de la mitologia grega que custòdia i anima determinats ambients naturals. Segons Dioscòrides rep aquest nom perquè gaudeix dels llocs aquosos, com les nimfes. L’epítet alba ve del llatí “albus, a, um” blanc, en referència a la blancor de les flors.

La flor és anafrodisíaca. En medicina popular era usada, sobretot en claustres, convents i seminaris, com a anafrodisíaca, perquè conté nimfalina, de propietats sedants. Actualment la nimfalina és utilitzada com a tònic cardíac. La infusió de les flors és refrescant i s'empra per calmar la tos. Les arrels van bé contra la disenteria i la blennorrea. L'essència de la planta s'usa en perfumeria i per a fer licors.

Conta la llegenda que Cupido va disparar la seua fletxa d’amor a la deessa Diana però aquesta la va esquivar i va ferir a Nimfea, una de les nimfes de Diana, que va quedar enamorada, i la lluita entre el pudor i el desigs la consumia. Per mantenir el cos innocent s’endinsà en les aigües i desaparegué fins que les dríades trobaren el seu cos. Diana no va permetre que el cos es submergís i va fer que flotés, convertint-la en aquesta preciosa flor. I com que Nimfea havia calmat la passió de Cupido amb les gelades aigües, va donar al nenúfar la propietat de calmar els ardors voluptuosos.

És cultivada com a ornamental als estancs de jardins i parcs.

Nymphaea alba va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 510–511. 1753.

FamíliaNymphaeaceae

Trèvol arbori. Melgó arbori. Castellà: Alfalfa arbórea, Luzerna arbórea. Mielga real. Portuguès: Luzerna arbórea. Francès: Luzerne arborescente, Luzerne en arbre. Italià: Erba-medica arborea. Ginestrone. Anglès: Moon Trefoil. Tree Alfalfa. Tree Medick. Alemany:Baumschneckenklee. Mondklee. Grec:Δενδρομηδική. Μηδική. Τριφυλλόκλαδο. Xinès: mu ben mu xu.

NOM CIENTÍFIC:

Medicago arborea L.

SINÒNIMS:

Rhodusia arborea (L.) Vassilcz.;

Medicago arborescens C.Presl

DESCRIPCIÓ: Arbust, procedent del nord d’Àfrica i Europa meridional, de fulla perenne, que pot assolir els 2 metres d'alçada, molt ramificat, amb les branques joves cobertes d'una pubescència blanquinosa. Les fullessón trifoliats, amb folíols obovats, més amples en l'àpex i mucronats, de color verd cendrós, amb el revés cerós. Florsde corol·la papilionàcia de color groc ataronjat, agrupades en densos raïms terminals, que apareixen de març a juny. El fruit és un llegum enrotllat en espiral, amb forma de disc, com una rosquilla, que deixa un buit central, amb 2-3 llavors.

ATENCIONS: Molt rústica. Resisteix bé la sequera però te'm al fred intens i les gelades, perquè precisa d'un clima càlid i sol directe. Suporta un sòl calcari i pobre. És una planta adaptada al clima mediterrani i per reduir la transpiració en els dies més calorosos de l’estiu pot perdre les fulles.

CONSELLS: S'empra en massissos i agrupacions arbustives, on destaca el to apagat de les seues fulles i les vistoses flors grogues. És ideal per a jardins de baix manteniment.

Multiplicació per llavor o esqueix a la primavera

Plagues i malalties: És molt resistent a malalties i plagues

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Medicago deriva del grec “Medike” que significa mede, perquè, segons Plini, l’alfals (Medicago sativa) fou introduïda en Grècia durant les Guerres Mèdiques (actual Iran), i del sufix llatí –ago, -inis, que indica paregut o relació. L’epítet específic arboreaderiva d'“arbor” arbre, és a dir, amb port arbori

La part aèria s’ha emprat com farratge pels animals, raó per la qual apareix assilvestrada en llocs ruderals però l’ús més comú és com ornamental.

Medicago arborea va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 778. 1753.

Família Leguminosae, Família Fabaceae, Família Papilionaceae, Gènere Medicago, Tipus: Arbusts i lianes, Plantes d'Europa, Plantes d'Àfrica

Castellà: Palmera de Formosa. Francès: Palmier de Formose. Aren de Taiwan. Anglès: Formosa palm. Taiwan sugar palm. Dwarf sugar palm. Taiwan arenga palm. Xinès:Shan zong.

NOM CIENTÍFIC:Arenga engleri Becc.

SINÒNIMS:Didymosperma engleri (Becc.) Warb.

DESCRIPCIÓ: Palmera multicaule, procedent de Taiwan d’on és endèmica, que desenvolupa tiges, cobertes per una capa d’arpillera de color obscur, agrupades que poden arribar als quatre metres d’alçada i fins metre i mig de diàmetre. Les fulles són pinnades amb pecíols de quasi dos metres i raquis de fins 3 metres; pinnes linears amb els marges lleument lobulats de 2 cm d’amplada i 40-50 cm de llargues, amb el revers grisós. Inflorescències de fins 60 cm amb raïms de flors masculines d’entre 9-27 cm i raïms femenins majors, d’entre 27-32 cm; flors masculines i femenines sobre la mateixa planta, de color ataronjat. Floreix a la primavera i l’estiu. Fruit globós de 1,5 cm de diàmetre, de color taronja o roig. El fruit causa una reacció al·lèrgica severa a la pell.

ATENCIONS: Requereix un sòl ric i ben humit però millor drenat. Tolera els sòl calcari. No suporta la sequera i requereix bons regs a l’estiu. Necessita llum però en mitja ombra, protegida del sol directe. Tolera les gelades no intenses i de curta durada.

CONSELLS: Molt decorativa i resistent al fred. És una palmera atractiva que transmet una bellesa tropical al paisatge. Per la curta alçada pot plantar-se com sotabosc protegit pal arbres de major altura.

Multiplicació per llavors, a partir del mes o mes i mig de la maduració del fruit i havent-los posat a remulla prèviament. Les llavors de la mateixa collita poden germinar prompte o tardar un parell d’anys, per la gran variabilitat en el temps de germinació però de mitjana germinen en set mesos.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Arengaderiva de “aren” el nom vernacle en Malàisia de la palma Arenga pinnata. L’epítet específic engleriés en honor del botànic alemany Heinrich Gustav Adolf Engler (1844-1930), que va herboritzar als tròpics i va ser director dels Jardins Botànics i Geològics i del Museu de Berlín.

Els fruits són tòxics i contenen agulletes de cristall irritants pel que no hi ha que menjar-los mai i manejar-los amb precaució.

Arenga engleri va ser descrita per Odoardo Beccari i publicada en Malesia Raccolta ... 3: 184. 1889.

FamíliaPalmae Arecaceae)

Carolina. Carolina de jardí. Coroneta. Senet. Castellà:Carolina, Coletui, Coletuy, Ruda inglesa. Italià: Cornetta di Valenza. Francès:Coronille de Valence.Coronille glauques. Anglès: Mediterranean Crownvetch. Shrubby Scorpion-vetch.

NOM CIENTÍFIC:Coronilla valentina L.

SINÒNIMS: Coronilla orbiculata Moench.; Coronilla valentinasubsp. valentina

DESCRIPCIÓ: Petit arbust de fins 1 metre d’alçària amb tiges flexuoses i solcades. Fulles compostes, imparipinnades, formades per 2-4 parells de folíols obovats i el terminal emarginat. Estípules lliure i caduques linear-lanceolades de fins 6 mm. Les flors apareixen en glomèruls axil·lars umbel·liformes amb peduncle més llarg que la fulla axil·lant. Flors hermafrodites, zigomorfes. Calze campanulat, bilabiat, amb el llavi superior més llarg que el inferior. Corol·la papilionàcia de color groc de fins 14 mm, amb l’ungla tan llarga com el calze. Androceu amb 10 estams diadelfs d’anteres grogues. Gineceu d’ovari súper amb estil de 4-5 mm acabat en estigma simple. Floreix de febrer a juny. Fruit en llegum amb segments ben marcats (loment) amb llavors brunenques.

ATENCIONS: creix com subespontània a les roques calcàries. Amb pocs requeriments edàfics, és indiferent a sòls silícics o calcaris, sempre que estiguin ben drenats i siguin lleugers. Resisteix les baixes temperatures i la sequera. Admet la poda de formació, després de la floració, per mantenir-la més compacta.

CONSELLS:És un petit arbust amb una floració abundant i prolongada, ideal per a jardineria xeròfila en llocs secs, pobres i assolellats on no arriba el reg. Bona per a zones litorals i rocalles.

Multiplicació per esqueix de fusta tendra a l’estiu. Les llavors cal posar-les a remulla en aigua ben calenta (sense arribar a bullir) i deixar-les 24 hores abans de sembrar-les.

Plagues i malalties: El principal enemic és l’excés de reg que farà plantes dèbils i obrirà les portes a la botritis

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Coronilla el va prendre Lobelius del castellà (diminutiu de corona) en al·lusió a la forma de la inflorescència. Tournefort el va establir com gènere i Linné el va revalidar. El nom específic valentina, és un epítet geogràfic que fa referència al lloc d’origen, tot i que en aquest cas aquesta espècie no és autòctona del País Valencià.

És una planta tòxica, tot i que té propietats cardiotòniques.

Coronilla valentina va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 742. 1753.

FamíliaLeguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Amb motiu del 10 aniversari de Biodiversitat Virtual s’han organitzat, al llarg de tot l’Estat espanyol, una sèrie de testings per divulgar la interessant activitat d’aquesta plataforma ciutadana. I en Vallada també en farem el dissabte 28 d'abril.

S’anomenen “testings” perquè és una manera de “testar” la biodiversitat de la zona en la qual es realitza, mitjançant la participació de fotògrafs aficionats a la natura (plantes, insectes, rèptils, etc.) que pugen les fotos a la plataforma, on experts en cada tema les identifiquen. Els autors de les fotografies mantenen sempre els drets sobre les imatges.

Què és Biodiversitat Virtual?

Biodiversitat Virtual és una Plataforma ciutadana que recopila dades on line de la biodiversitat a través de la fotografia digital georeferenciada, amb la finalitat de desenvolupar el coneixement de la biodiversitat, divulgar la seua importància i conservar el nostre patrimoni natural.

Tot això necessita de la participació directa i independent de la ciutadania en un projecte finançat i gestionat per l’Associació sense ànim de lucre Fotografia i Diversitat que es regeix per un codi ètic de comportament en el medi natural

Per participar amb aquest projecte només cal omplir un formulari de registre per poder pujar les imatges a qualsevol galeria (plantes, insectes, rèptils, etc.) o pots implicar-te més i fer-te’n soci col·laborador amb una quota de 12 € anuals.

Et convidem, si t’abelleix, a participar en el testing que estem preparant per a l’últim cap de setmana d’abril. Animeu-se !!

Per inscripcions, més informació i opcions d'allotjament envia un e-mail a Fani Martinez: son_vivot@hotmail.com

en este enllaç esta tota la informació

http://www.biodiversidadvirtual.org/taxofoto/calendario/testing/2848

i en este + info

https://bv10testingxaniversariobv.wordpress.com/colaboradores/

Xeflera grossa

Fustet. Arbre de les perruques

Àloe maculat

Cedre de l’Himàlaia

Eulàlia

Agret vermell. Oxalis de quatre fulles.

Nadala. Lliri de nadal

Bon Nadal

Herbario de Flora ornamental. 101 plantas de jardín

Gessamí d’Açores

Alpínia

Kikuiu

Xiprer ploraner

Cactus de tres cantells

Malvesc. Llessamí blau.

Nimfea blanca

Alfals arbori

Palmera de Formosa

Coronil·la glauca

Super testing BV10